Fabulació sobre un desencís

Dos anys després de l’èxit que va suposar La casa de foc, que va guanyar el Premi Proa de Novel·la i el premi Llibreter, Francesc Serés (Saidí, 1972) torna a la novetat amb La mentida més bonica, una fabulació sobre el desencís, que es pot llegir des de diferents angles, des de la crònica del desengany dels protagonistes anònims del procés fins a una novel·la d’idees sobre els efectes dels enganys de grup o una catarsi quasi poètica sobre un moment viscut, que se n’ha anat en orris. Parlem amb Serés a la llibreria Laie. Després del seu pas fugaç al capdavant de l’Institut Ramon Llull, l’escriptor de la Franja s’ha instal·lat a Berlín, on ens confessa que està embastant una nova obra.

Els personatges principals de la novel·la són una parella de professors que després d’una vida dedicada a l’ensenyament celebren la jubilació. De manera inevitable, miren enrere i s’interroguen sobre el que ha passat a les seves vides durant els últims deu anys, tan “endimoniadament intensos”. Es pregunten pel seu compromís polític i s’encaren amb el desengany que viuen ells i el país. Les relacions amb altres professors, pares d’alumnes, veïns i fins i tot estudiants ja no són les mateixes. La crisi, la repressió i la covid han encobert la perplexitat, però no poden evitar mirar-se al mirall. Volien fer història i la història els ha passat per sobre. Serés ens comenta, en una entrevista a la llibreria Laie, que és un moment de “repensar moltes coses”. Crític amb un estat que ha practicat la política d’anorreament de les realitats que no siguin les centrals, “d’un Estat que boicoteja la nostra llengua i la nostra cultura”, Serés es mostra escèptic també amb els responsables del procés i els dirigents dels partits que han portat la rebel·lió a una esfera marginal: “La mentida més bonica és una novel·la sobre el desencís, sobre el desengany de la gent del carrer, de tantíssima gent que ha vist la seva il·lusió en un carreró sense sortida.”

Serés es rumia cada resposta i obre interrogants sobre les vicissituds dels seus personatges: “És una novel·la sobre el final del procés, d’un procés, però, que no s’acaba. Per aquest motiu el final de la novel·la és un final que no és cap final. No hi ha una conclusió o una ensenyança, ni una cosa a trobar, sinó que la mateixa inèrcia on ha derivat el moviment, pedalant sobre un mateix eix, no dona oportunitat a una conclusió en profunditat. L’interessant és observar que hi ha coses que ja cauen pel seu propi pes, que no estàvem preparats, que no hi havia res a punt... Al procés hi havia molta més exposició, manifestació i imatge que substància i realitat. A hores d’ara, tant si n’eres partidari com si no, ho acceptes de la mateixa manera que acceptes el que diu el títol, la mentida més bonica, que, ni més ni menys, reflecteix el fracàs d’un projecte col·lectiu. No és exclusiu del procés sinó també del 15-M, que va acabar com va acabar, demanant l’hora als programes de García Ferreras o amb els vots de Valls donant suport a Colau a l’Ajuntament [riu]. Per no parlar de l’Espanya dels vuitanta dels socialistes, on es van fer tantes promeses que han quedat mortes. Estava tot per fer i semblaven una alternativa. Mentrestant teníem un rei que ara sabem que era la corrupció autoritzada i maximitzada a la màxima potència. La nostra generació ha pogut comprovar que hem aconseguit, com els de la Transició o el 15-M, mentir-nos a nosaltres mateixos.” De fet, dins la mateixa novel·la, Serés exposa que és com el somni, “que tampoc no s’acaba, s’ha anat esvaint dins la son, com les coses es dissolen en la nit, que deixen d’existir fins que algú les torna a despertar”. L’escriptor es planteja una sèrie de reptes en forma de preguntes en veu alta sobre la realitat i la ficció en el terreny de la política: “Sí, el país somia, tots els països ho fan. El misteri és saber com i què. Té memòria dels somnis que ha dormit? El desperten els malsons? N’hi ha que dormen més profundament que els altres? N’hi ha que somien desperts?” La resposta és dins una novel·la potent, molt dialogada, amb la família protagonista fent-se preguntes dins la mateixa trama.

La mentida més bonica posa veu a l’actualitat dels independentistes. Dissociats de la realitat han vist com la lluita política ha devorat el somni de transformació que implicava el divorci definitiu amb l’Espanya repressiva.