‘Nunca más’

Amb El estudiante i La cordillera, l’argentí Santiago Mitre va abordar el cinema polític sense “clixés”. Ho va fer amb la col·laboració com a guionista de Mariano Llinàs, convertit en un cineasta de culte amb La flor, film de 808 minuts que explora amb enginy com explicar mil i una històries. Tots dos també han escrit el guió d’Argentina 1985, però en aquesta ocasió remetent a unes formes clàssiques relatives al “cinema judicial” hollywoodià i a un idealisme triomfant que, a la manera de Frank Capra, confronta un individu amb un poder sortint-ne victoriós en benefici d’una causa col·lectiva. La fórmula funciona (després de ser presentada a Venècia, Argentina 1985 va rebre el premi del públic al Festival de Cinema de Sant Sebastià) amb una gran capacitat d’emocionar recordant una actuació criminal que va atemptar contra els drets humans.

Tanmateix, és possible plantejar dubtes. Interpretat pel carismàtic Ricardo Darín, l’heroi és el fiscal Julio César Strassera, que, amb l’ajuda d’un equip de joves advocats, va aconseguir que els caps de la dictadura militar argentina fossin jutjats i condemnats. Es diu poca cosa, però, sobre el fet que, sent fiscal general designat per la dictadura i mantenint-se en el càrrec amb el govern democràtic de Raúl Alfonsín, Strassera va desestimar denúncies sobre desapareguts i sobre tortures. Un altre detall: el discurs final, culminat amb un “Nunca más”, segueix fidelment les paraules dites per Strassera, però la seva posada en escena i el de la seva recepció (amb els ulls humitejats de víctimes supervivents i les mares de la Plaza de Mayo posant-se el mocador al cap) busquen un impacte emocional al qual és fa difícil resistir-se.