Mirador
La primera gran mentida, al Municipal
El festival Temporada Alta juga a incomodar a través de l’art. Certament, l’espectacle d’inauguració d’una edició que s’allarga fins al 12 de desembre, no és amable. Però sí que és propera. Perquè s’entesta a provar d’entendre les raons que poden explicar un comportament monstruós. Julio Manrique, amb les interpretacions de Pere Arquillué (que transmuta ara en l’escriptor obsessionat per aquests crims i en els familiars que apreciaven l’investigador de l’OMS, que semblava viure en la plenitud social, econòmica i professional) i de Carles Martínez (que fa el paper de criminal desorientat), retrata a L’adversari el mal de la primera mentida. I de no saber reconèixer un error i corregir-se. El teatre és, per naturalesa, una mentida. Perquè tothom entén que el que es representa a l’escenari és en viu, però alhora és ficció. Poden ser testimonis d’un conflicte que els afecta; però, tot i així, hauran d’acceptar uns mínims codis per ordenar el relat. És en l’art més radical on emergeix el llenguatge propi. Aquestes són les perles que busquen els programadors europeus. Però el Temporada Alta no es refugia en les propostes només trencadores. També dona múscul a produccions d’un caire més popular, i fins i tot comercial, que poden ser el bateig dels espectadors. O una oportunitat per evadir-se de l’actualitat. Hi ha moltes mentides en la cartellera. La pitjor de totes, però, és creure’s el propi engany. Diu Jean-Claude Romand que es va penedir del seu comportament. Després de complir la pena de presó va ingressar en un convent. Avui no se sap on para. Potser ni és viu.