“Intento ocultar l’infern de les notícies amb films”

No, me n’he adonat avui, perquè tothom en parla i els periodistes em pregunteu. És una bona pregunta, jo sabia que les meves pel·lícules venien aquí des de fa deu anys, però ara tinc la impressió que els esperen com si fos un regal de Nadal. Ha estat una grata sorpresa, a partir d’ara vindré cada any.

Escric de manera molt lliure. El límit que poso és que hi ha moltes idees que llenço a la paperera. Si tinc una idea que em sembla genial, la desenvolupo, me n’adono que no porta enlloc, la llenço. Soc lliure, però molt rigorós, amb l’escriptura, busco un to molt precís, però no escric qualsevol cosa ni intento satisfer tothom.

És difícil de dir, és una combinació de coses que m’agradaven de jove: els Monty Python, les pel·lícules de Zucker, Abrahams i Zucker, com per exemple Aterriza como puedas, però també els còmics... Jo crec que el meu humor és una barreja de tot el que em va fer riure a la meva joventut.

No, a mi m’agrada riure, prefereixo un sopar en què es riu i es diuen bestieses a un sopar seriós. I de nen també preferia riure que estudiar matemàtiques. Les absurditats de les meves pel·lícules són una manera d’apartar les angoixes de la nostra societat. És com una psicoanàlisi que canalitza totes les coses que m’angoixen d’aquest planeta i en faig comèdia per alliberar-me’n. És una manera de buidar les meves angoixes.

El títol vol expressar la idea que una acció té conseqüències. De fet, minimitzo les conseqüències, només dic que fumar fa tossir, però a la realitat és més greu. La pel·lícula parla d’un tema actual, però també és menys greu que la realitat.

Segur! Per això quan es diu que les meves pel·lícules són absurdes ho trobo una ximpleria, és la vida que és absurda. Que jo parli ara amb vostè i m’estigui gravant és absurd. No miro les notícies, des de fa un temps el món ha esdevingut a poc a poc més angoixant. Intento ocultar a tota la gent que pateix l’infern de les notícies amb petits films divertits, i de moment funciona. Tinc una funció a la societat que és divertir la gent, i és genial, m’agrada molt. Sé que no és gran cosa, és menys important que els bombers o les missions humanitàries, però tinc aquesta petita funció, i he d’ocultar les notícies i el món real. Si no, seria incapaç de fer pel·lícules divertides.

Sí, es podria dir que és una celebració de l’explicar històries, més que un homenatge. Fer una pel·lícula és explicar una història, i el meu film planteja un joc a l’espectador, com quan eres petit i t’explicaven contes, buscant la complicitat.

No m’agrada ficar tothom en un mateix grup. Conec dones de 50 anys que se’n foten d’envellir, homes joves amb por de perdre la virilitat... Som tots diferents, no es pot generalitzar tan fàcilment i dir que les dones o els homes són així. Jo mateix prefereixo com soc ara que fa deu anys i en cap cas voldria rejovenir.

En una pel·lícula com Fumar provoca tos hi ha tantes coses divertides per crear que per força acaba sent divertit. Al rodatge s’ha de ser molt rigorós, perquè si comences a riure ja no es treballa més. Però preparar-ho és molt divertit. Després hi ha molta feina preparant coses com fer explotar una tortuga, ho has de fer amb una sola presa i has de ser molt estricte.