Jugar amb Fassbinder

R.W. Fassbinder va realitzar fa 50 anys Les amargues llàgrimes de Petra von Kant, una de les seves exploracions en les relacions de poder (o més aviat de domini i submissió) i els efectes devastadors de la possessió i/o obsessió amoroses. Recordem-ne l’argument: Petra von Kant (Margit Carstensen) és una dissenyadora de moda que, tenint esclavitzada una dona silent (Irm Hermann) que l’assisteix, s’enamora perdudament d’una jove (Karin/Hanna Schygulla) aspirant a model que acabarà abandonant-la. A Peter von Kant, François Ozon explota la idea que Fassbinder va projectar-se en el personatge de Petra tenint tan present el domini exercit sobre els actors (i altres col·laboradors) com la relació turmentosa amb el marroquí El Hedi ben Salem, protagonista de Tots ens anomenem Alí. És així que Peter von Kant (Denis Ménochet) s’enamora d’un jove aspirant a actor que, en tot cas, es comporta més com Karin que el malaurat El Hedi ben Salem, enganxat a Fassbinder fins que, per una acció violenta, va haver de fugir d’Alemanya i es va suïcidar més tard en una presó de Niça.

En aquesta mena d’adaptació del film de Fassbinder, creant-se un joc de miralls, també hi ha un canvi de gènere cinematogràfic: el melodrama es transmuta en comèdia i, sobretot al principi amb una diva encarnada per Isabelle Adjani, fins en vodevil. Tanmateix, amb el dolor de l’abandó, apunta cap a la tragèdia. Ozon no acaba de dominar els canvis de registre (o la fluïdesa entre gèneres) mentre pesa una certa sensació de frivolitat. De fet, Fassbinder era un cineasta modern que, amb una mirada crítica implacable, es jugava la vida fent pel·lícules, mentre que Ozon és un postmodern juganer.