Llibres
María Stepánova
Escriptora russa
“Volia construir un teatre de la memòria”
No veig el meu llibre com una novel·la, sinó com una instal·lació dins un espaitemps
La narradora i poeta russa Maria Stepánova (Moscou, 1972) ha construït a En memòria de la memòria (traducció de J. Ferrer per a Acantilado) un impressionant fresc sobre diferents generacions de la seva família, que recull també el dolor dels jueus al segle XX. Com si fos l’armari dels vestits de la casa de la seva tieta i de l’àvia, Stepánova ofereix una novel·la de retrat. Detallista i plena de documents de la història d’Europa i de referents literaris, resulta fastuosa.
A partir dels objectes, les cartes i els mobles de casa de la seva tieta, construeix una història de la família. La ficció supera els límits de la biografia?
El primer que vaig veure és que cap història del segle XX podia ser explicada d’una manera lineal. A causa de totes les desgràcies i totes les tragèdies, i també dels silencis, qualsevol història familiar està construïda de punts suspensius. El mateix es pot dir de la història en sentit global, perquè les històries particulars reflecteixen millor la història global, millor que les batalles. El que narro és la història del segle XX i de principis del XXI en l’àmbit d’Europa.
També és la història dels jueus, castigats fins a l’extermini...
I tant! La història de Catalunya i d’Espanya seria complementària amb la de Rússia per les persecucions i matances dels jueus en diferents èpoques des de l’edat mitjana.
Tracta les pèrdues familiars com ho van fer Peter Handke, Paul Auster, Richard Ford i Nabokov a ‘Parla memòria’.
Són referents molt importants per a mi, perquè la meva història no és únicament familiar, sinó que és un llibre sobre com es construeix la nostra memòria. M’interessaven referents per saber com altres escriptors havien tractat la manera d’aproximar-se al futur mitjançant el passat. I encara no sé si això és factible. En memòria de la memòria és ple de referències a escriptors i pintors que havien utilitzat tècniques per aprofundir en la memòria. Volia construir un teatre de la memòria, era un dels objectius.
El seu llibre també és farcit de metaliteratura. Hi trobem Arthur Rimbaud, Puixkin, Akhmàtova, Pasternak, Mandelstam i molts altres...
No veig el meu llibre com una novel·la, sinó com una instal·lació dins un espaitemps. El llibre és com un laberint que té moltes entrades, però només una sortida. Un filòsof va parlar del teatre de la memòria, vull pensar que el que escric és similar, una miniatura per a un espectador o un actor.
Una altra cosa que sorprèn és el gust pel detall; per exemple, quan diu que la seva àvia era una bolxevic sense partit.
Era la meva rebesàvia [riu]. La vaig conèixer encara viva i la recordo molt bé perquè era un personatge inoblidable.
La casa és una mina d’or per a un escriptor...
Va ser també una feina molt trista, perquè veus que quan morim totes les nostres coses queden òrfenes. Havia de classificar tots aquests objectes i triar-los. Sovint no podia entendre què significaven dins les seves biografies. No sabia què significaven la pila de diaris, tampoc l’armari ple de vestits nous bonics, segurament sense estrenar. Podia suposar que els havia comprat per a una nova vida, per a esdeveniments especials, uns vestits meravellosos, perquè la seva vida havia d’entrar en un període millor. Aquesta oportunitat no va arribar mai; n’estic segura, d’això. Els vestits van quedar a l’armari sense estrenar. Tota la meva vida ha passat en aquestes mines d’or de la família. Em considero afortunada d’haver pogut tenir aquest patrimoni de fotos, cartes, postals, notes i objectes.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.