Klee a casa de Miró
La fundació de l’artista català presenta una exposició del gegant de les avantguardes, amb obres del seu museu de Berna, que el vincula a la natura
En la mostra s’hi han incorporat obres de dones artistes coetànies del geni que han quedat relegades
Si l’artista alemany d’origen suís Paul Klee (1879-1940) hagués pogut escollir el lloc per exposar la seva obra a Barcelona, segur que ho hauria tingut clar tot d’una: la Fundació Miró. Els dos artistes no es van tractar en persona, ni en cartes, però tenien una connexió especial. El català, quinze anys més jove, va arribar a dir en una entrevista que l’art de Klee, que va descobrir a París a la dècada dels vint, el va transformar per complet i que va ser un estímul “capital” per fer volar lluny la seva pintura. La influència de Klee, sobretot en l’ús magistral dels colors, va ser fonda en molts creadors adscrits als ismes de principi de segle. Ell, més llest, va aconseguir escapar-se de les cotilles de les classificacions.
El cas és que el desig hipotètic, que hem plantejat en començar l’article, d’aquest gegant de les avantguardes històriques, i que continua fascinant com pocs, s’ha complert. Per no vendre fum als visitants que estan esperant que s’obri l’exposició, aquest divendres, cal advertir que no hi trobaran les seves obres mestres, o si més no les que et roben el cor i et deixen sense alè fins que no te’l tornen, però sí una tesi collita pròpia de Martina Millà, responsable d’exposicions de la Fundació Miró, que s’ha capbussat en els fons artístics i en l’arxiu personal de l’artista que conserva el Zentrum Paul Klee de Berna. En aquest museu hi ha una tercera part de la producció de Klee, un llegat de la seva família format per 4.000 peces. A l’edifici de Montjuïc n’hi han viatjat unes 200, potser la lletra petita però no per això menys importants per comprendre la dimensió del geni, paraula –geni– que correspon a poquíssims creadors, però a Klee, indubtablement.
Paul Klee i els secrets de la natura (fins al 12 de febrer) no serà un desplegament impressionant de pintures majúscules però sí un espai amb una suggeridora atmosfera (comprem la descripció de Millà: “L’exposició està entre un bosc i un gabinet de curiositats”) que fa entrar pels porus de la pell un concepte que va regir la carrera artística de Klee: la seva obsessió per descodificar les lleis internes de la natura i transferir-les al seu art. I aquí el tenim, amb quatre anys, dibuixant un cargol en una làmina de dos escarabats amenaçadors. Dèiem geni i això, aquest primer intent de penetrar en les forces indomables de la natura, n’és una prova prematuríssima.
Passada la sala, densa, dels dibuixos primerencs, entrem en matèria. Ens rep de seguida un Klee que exorcitza la seva depressió per la deriva humana de la Primera Guerra Mundial (ell es va salvar d’anar al front, però hi va perdre persones que estimava) en un altre arsenal d’obres que s’enclaustren en les formes animades i inanimades del paisatge que no ha deixat d’observar. I en una paret ens trobem l’inesperat: una obra de Gabriele Münter, la seva companya de lluites al grup El Genet Blau. Ella, dona, maltractada per la historiografia masclista. Res que ens vingui de nou. “Hem volgut trencar els típics relats monogràfics dels grans noms”, sosté Millà. Ens esperen tres sorpreses més en el recorregut.
La següent, en l’estança que s’ocupa del Klee pedagog a la Bauhaus. Klee predica amb l’exemple, és a dir, als seus alumnes els vol transmetre “que la natura és la gran mestra d’artistes”. Als estudiants els acostumava a dur al seu estudi per motivar-los a escodrinyar el moviment dels peixos del seu aquari. A la Miró n’hi ha una rèplica, del tanc d’aigua, enorme, amb una fauna hipnòtica. Quanta vida i quanta competència al que llueix al voltant. Però la segona sorpresa no passa desapercebuda: un bell dibuix geomètric de l’artista i sanadora Emma Kuntz, una altra coetània de Klee que s’ha hagut de rescatar del pou dels oblits.
Si hi ha clímax, està reservat als dos últims àmbits de la mostra. El Klee crepuscular, tot i la seva edat (va morir amb 60 anys), és el que els nazis van desterrar per “degenerat”. S’exilia a Suïssa, on havia nascut i d’on mai va obtenir la nacionalitat, i té pressa per fer el seu cim artístic. Produeix com un foll però un altre obstacle interromp el seu camí: una malaltia degenerativa que anirà minant la seva destresa. Un any abans de morir, pintarà una obra directament amb els dits, amb la qual cosa en certa manera aconseguirà anul·lar la distància “entre el subjecte que observa i l’objecte que és observat”: el seu gat preferit en posició derrotada, de nom Bimbo.
En aquest tram final, la tercera sorpresa és una Maruja Mallo que, com ell, també es va imbuir de natura tota la vida. I la quarta, una instal·lació de l’única artista viva del projecte, Sandra Knecht, originària del mateix cantó suís que Klee, que es va inspirar en el seu gat; en el gat que Miró es va trobar, mort, quan construïa l’estudi de Palma (i que Francesc Català-Roca va fotografiar), i en el gat momificat que ella mateixa també va localitzar fent les obres d’una quadra per a la seva cabra. Amants dels gats, teniu cita. La instal·lació de Knecht no supera l’aquari, però és un bon colofó de la mostra. Mentrestant, al Zentrum Paul Klee esperen la recompensa: el 2023 lluiran les obres de gran format que Miró va poder crear al seu estudi de Palma a partir del 1956.