Proposta massa frontal

El Temporada Alta va descobrir una Christiane Jatahy intuïtiva, que necessitava posar primers plans als seus espectacles amb jocs de càmera a l’escena. Aquell Júlia (2013) de cinema live, inspirat en el text de Strindberg, era cruelment revelador, pel que ensenyava i pel que, podent-ho fer, deixava a la penombra. Ara Depois do silêncio, que parteix de la novel·la Torto Arado, fa una exposició frontal. El públic assisteix a una mena de conferència representada amb una gran pantalla que desplega la immensitat de la Chapada Diamantina (un territori quasi verge propietat de latifundistes més gran que tota Catalunya). El cop és frontal, rebota. Impacta però no fereix, com si la quarta paret impedís involucrar-s’hi. La proposta que denuncia la impunitat dels terratinents davant els crims que encarreguen per desactivar el moviment dels Sense Terra és potent en el contingut i impactant en els recursos, però massa feble en la connexió.

La festa intensa que s’ha rodat a les comunitats Remanso i Iúna (Brasil) sobreviu a l’escenari amb la presència dels actors que hi arriben a interactuar, però no puja per la grada. De fet, aquest exercici ja es va provar a O agora que demora (2019), a partir d’un particular Ulisses indígena. També a A floresta que anda, el públic va entrar a l’escenari, com si fos una instal·lació en què se sobrevivien alguns quadres del banquet de Macbeth. Intents de generar una connexió més o menys reeixits. Ara, hi ha renunciat. I així el testimoni de João Pedro Teixeira queda exposat fredament. Sí que hi ha una certa vibració amb el misteriós ganivet i la trampa per caçar el llop. Però és un repic de tambor que continua quedant allunyat. I és una llàstima perquè tots voldríem combregar amb aquest dolor.