El Dr. Sanmartí, savi compromès

“Quem di diligunt, adulescens moritur” (“aquell a qui estimen els déus, mor jove”) va ser una de les cites clàssiques que es van dir en el comiat de Joan Sanmartí i Grego (1955-2022), el Dr. Sanmartí, l’arqueòleg, el savi. Catedràtic d’arqueologia de la Universitat de Barcelona i acadèmic numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, membre de la comissió assessora de la llei sobre la localització i la identificació de les persones desaparegudes durant la guerra civil i la dictadura franquista, professor invitat a la Universitat de Chicago i a la Universitat de Montpeller, director del grup de recerca d’arqueologia clàssica, protohistòrica i egípcia de la UB, membre del comitè científic del LabexArchimède (Universitat de Montpeller III Paul-Valéry) i premi ICREA Acadèmia 2009, i sobretot, professor i, com li agradava recordar sempre, deixeble de Miquel Tarradell, a qui, ara fa un any, va organitzar un homenatge amb motiu del centenari del seu naixement. En Joan era així: reconstruïa el coneixement de la història, de les persones, dels pobles, de les ciutats, de les societats per donar-lo a conèixer. Era un savi, un humanista, especialitzat en arqueologia. En arqueologia social del món antic. Més concretament, dedicat a la protohistòria a la Mediterrània occidental, i sobretot, en els processos socials dels estats ibèrics i la seva dissolució en època de la República Romana. Va fer desenes d’excavacions, sempre publicades i explicades als especialistes i divulgades per als no especialistes: des del poblat ibèric d’Alorda Park a Calafell –quan aneu a veure la ciutadella ibèrica, si us plau, penseu en el Dr. Sanmartí–, a les Terres de l’Ebre, a les Balears i les Pitiüses, al Baix Penedès, i a la ciutat numidoromana d’Althiburos (Tunísia) i d’altres que trobareu a la seva bibliografia extensíssima que recomano al lector d’aquest diari.

També era membre del consell assessor de la revista Auriga. Quan li vaig proposar formar part de l’equip de la publicació, va respondre: “Sí, perquè és en català i de divulgació, però no penso tolerar que no hi hagi rigor històric, perquè si no, plego, ja t’ho dic ara.” Era molt clar i concís en les seves paraules, en la seva recerca, en la seva docència. Sanmartí ha estat un veritable maître à penser per a diverses generacions d’arqueòlegs i historiadors. Va dirigir diverses tesis doctorals. En el seu comiat, dimarts passat, van fer discursos laudatoris la primera i el darrer deixebles doctorals seus, entre d’altres. Un comiat auster, amb Georges Brassens, una celebració curulla d’aquelles persones a qui era fidel: la família, els amics, els col·laboradors. Un comiat que al segle XXI no va poder ser un banquet fúnebre, “com li hauria agradat”, va dir la mare dels seus fills.

I no podem deixar de dir que l’extensíssima obra arqueològica del Dr. Sanmartí estava al servei del nostre país, de la nostra cultura, de la nostra llengua. El vaig conèixer l’any 2008, quan es va publicar la notícia sorprenent que les nostres institucions tenien intenció de fer desaparèixer la seu del Museu d’Arqueologia de Barcelona (MAC) a Montjuïc i integrar la col·lecció en un macromuseu per construir. Hi va haver una oposició en el sector, que va liderar el Dr. Joan Sanmartí. Recordo la primera conversa que vam tenir: “El MAC és una peça del projecte d’afirmació nacional de Catalunya. Té la funció que tenen els museus d’arqueologia de les grans capitals europees, serveixen per difondre la història nacional intentant legitimar amb el passat la pròpia existència de la nació. Si els falangistes no el van tancar, no es tancarà ara.” A partir d’aleshores hem compartit llargues converses sobre els temps d’esperança nacional que hem viscut. Recordo quan el setembre del 2017 el país estava a punt de dur a terme el fet històric inigualable que la nostra generació viurem (el referèndum de l’1 d’octubre) va contactar amb persones d’arreu del món, amb representants del poble americans, europeus, africans, coneguts al llarg de la seva carrera, per demanar-los que donessin suport al referèndum de Catalunya. I ho explicava amb força. La mateixa força amb què estimava els Països Catalans.

Ben segur que vindran els homenatges acadèmics, però l’homenatge nacional i institucional pòstum que el Dr. Sanmartí es mereix és la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.