Veus de la ciutat

Eduard Márquez (Barcelona, 1960) és autor de llibres de poesia, narracions per a nens, reculls de contes i novel·les. Això en fred. Gratant una mica, és un autor diferent, fa l’efecte que obsessiu, un orfebre de la llengua, un creador inconformista amb el ferm convenciment que cal “aportar alguna cosa, amb risc, amb ambició”. I si per aconseguir-ho ha d’estar onze anys sense publicar, ho fa. I si per estar convençut del canvi que s’ha proposat com a autor ha de desaparèixer de l’obra “conceptual, narrativa i estilísticament”, ho fa. I el resultat és 1969, que ha publicat L’Altra i, en versió castellana del mateix autor, Navona.

1969 és una novel·la calidoscòpica que retrata la “complexa, vibrant, esgotada i també plena d’esperança Barcelona tardofranquista”. “No té narrador, ni punt de vista, ni plantejament, nus i desenllaç, però és una novel·la, construïda amb tensió narrativa i emocional”, defineix Màrquez.

“1969 narra la Barcelona d’aquell any en tota la seva complexitat i pluralitat d’aspiracions i de somnis més o menys col·lectius: el combat polític, de l’extrema dreta a l’extrema esquerra; la lluita obrera, veïnal i estudiantil; les reivindicacions de les dones, dels homosexuals i dels presos; l’experimentació artística; el rupturisme familiar i sexual; la reivindicació ecològica, la recerca espiritual i la conquesta del carrer i dels espais públics amb manifestacions, festes i concerts”, explica Eugènia Broggi, editora de L’Altra, que ha acompanyat Márquez des de fa anys en aquest procés creatiu tan complex.

Per a Ernest Folch, editor de Navona, “1969 és un exercici inèdit a casa nostra i a Europa, un dels projectes literaris més importants en aquest país de les últimes dècades, després de tants anys de pensar-lo, documentar-lo i construir-lo”.

“Al principi, la meva intenció era escriure una novel·la coral, però, un cop acumulats centenars de llibres i d’articles, centenars de dies als arxius i a les biblioteques –tinc més de 25.000 fotocòpies, a 20 cèntims cada una, per cert–, centenars d’hores d’entrevistes, centenars de fulls de notes, el procés creatiu es va convertir en un carreró sense sortida”, i aquest va ser un dels diversos guarets a què Márquez es va obligar.

El segon intent tenia quatre potes: la ficció, la documentació, els testimonis que ell havia entrevistat i un joc metaliterari en què l’autor apareixia abocant reflexions sobre el que estava creant. També va caure. “Soc un autor fràgil, però tossut.”

Finalment va trobar la manera que li funcionava i que no traïa cap de les intencions creatives. “El tercer intent va sorgir en adonar-me que la Barcelona que volia narrar només necessitava els seus protagonistes i que, per tant, només podria ser novel·lada si aconseguia la màxima pluralitat de punts de vista: testimonis, discursos, cartes, informes, sentències, decrets, sermons, permisos, manifestos, proclames, manuals, entrevistes, enquestes… Veus. Només veus. La vida en tota la seva varietat d’aspiracions, de fracassos, de renúncies, de compromisos, de pors, de mentides, de sacrificis, de coratges, d’hipocresies, d’abusos, d’indignitats, de traïcions, de victòries... I llavors sí que, per fi, tot va funcionar.” Havien passat onze anys. Més de vint, si comptem des que va tenir clar que volia escriure sobre la transició, en concret a Barcelona. “El 1969 va ser el començament del final de la dictadura. Però no he volgut fer una novel·la política, de denúncia, he volgut que contingui totes les veus, sense protagonistes.” El projecte és previst que tingui continuïtat, però d’això ja en parlaran més endavant.

Aconseguir una funció narrativa partint de testimonis anònims i documents de tota mena, un rere l’altre, demanava “un enorme exercici d’assemblatge”, i és com Eduard Márquez ha pogut oferir “una riuada de vida”.