Bogeria per Tutankamon
El centenari del descobriment de la tomba del faraó torna a fer pujar la febre de l’egiptomania i l’ànsia de desenterrar més secrets, com la mòmia de Nefertiti
Amb ell va començar tot, Tutankamon, Tut per als amics. El món sencer celebrarà, si no ho està fent ja, el centenari de l’extraordinari descobriment de la seva tomba a la vall dels Reis, a Tebes, l’actual Luxor, el 4 de novembre del 1922 per part de l’equip de l’anglès Howard Carter. El boom d’exposicions, llibres, documentals i maratons de pel·lícules programades a la televisió era previsible. I és que l’egiptomania no ha deixat de guanyar adeptes durant aquests cent anys amb l’anomenat faraó nen (va morir als 19 anys) de màxima icona d’una civilització tan fascinant com intrigant.
Precisament ahir, com a regal d’aniversari, s’esperava que es resolgués un dels més grans misteris en part vinculat a ell. El mediàtic i histriònic exministre d’Antiguitats d’Egipte Zahi Hawass havia promès que anunciaria que ha identificat la mòmia de Nefertiti, segons algunes teories la mare de Tutankamon, i en tot cas una de les dones del seu probable pare, Akhenaton (un embolic de llinatges, vaja). No ho va fer per “problemes” amb les anàlisis de l’ADN del cadàver que està convençut que pertany a la reina més emblemàtica de l’antic Egipte.
No és el primer cop que les autoritats egípcies creen expectació amb suposades troballes que no s’acaben de concretar. El desig de repetir el fenomen de la descoberta de Tutankamon és fort, i més des que el país ha perdut pistonada en el sector del turisme. La primavera àrab del 2011 va fer saltar pels aires la indústria dels visitants. Quan començava a ressuscitar, va aparèixer la pandèmia.
Nefertiti (junt amb Cleòpatra, el parador de la qual tampoc se sap) és l’aspiració més gran per, si no superar, almenys igualar la bogeria per Tutankamon. La seva mòmia per una banda i la seva tomba per l’altra, i aquesta encara més anhelada i tot. Fa uns anys es va especular amb la possibilitat que el seu lloc de repòs etern es trobés en una cambra amagada del sepulcre de Tutankamon, teòricament detectat amb radars. Semblava factible fins que uns investigadors ho van descartar amb més proves tecnològiques. El popular Hawass no es dona per vençut i continua explorant dins i fora de la vall dels Reis per convertir-se en el Howard Carter del segle XXI. “Un 70% dels secrets de l’antic Egipte continuen enterrats”, exclama aquest personatge que la comunitat científica internacional es mira sempre amb recels.
L’esforç governamental per tornar als bells temps del turisme de masses té un altre nom: el Gran Museu Egipci, que tampoc ha arribat a temps per inaugurar-se aquest 4 de novembre, diuen que per culpa de la covid, tot i que fa vint anys que es va projectar i acumula diversos retards. Quan estigui acabat (sembla que a principi del 2023 si no irrompen més malediccions), serà el museu arqueològic més gran del planeta. Construït a menys de dos quilòmetres de les piràmides de Gizeh, en els seus 500.000 metres quadrats s’hi exposaran 100.000 peces repartides en dotze sales, dues de les quals dedicades a... ho endevinen? Tutankamon, és clar, ben acompanyat de tots els tresors que custodiava la seva tomba verge, més de 5.000 objectes, la meitat inèdits.
La nova llar del faraó més cèlebre ha costat mil milions de dòlars. I així i tot els seus artífexs hi troben a faltar coses que no es poden pagar amb diners: algunes de les peces més singulars dispersades en museus d’arreu. N’hi ha dues que les autoritats egípcies reclamaran encara amb més insistència aquest any tan especial. La pedra de Rosseta, en poder del Museu Britànic, que just fa 200 anys va ser desxifrada. I el bust policromat de Nefertiti, la joia de les col·leccions del museu Neues de Berlín.
A Catalunya, la febre Tut ja ha començat a pujar. La Universitat Autònoma de Barcelona hi aporta l’exposició Més enllà de Tutankhamon. 30 anys d’egiptologia a la UAB, amb la qual celebra l’inici de les primeres classes de llengua egípcia i història d’Egipte l’any 1992. Actualment és l’única universitat catalana i espanyola que imparteix estudis oficials d’egiptologia. La mostra és també una bona ocasió per conèixer les missions dels seus investigadors a Egipte: al jaciment de Kom el-Khamasin, a Saqqara, on van descobrir la tomba d’Imephor, summe sacerdot del déu Ptah de Memfis; i al desert de Wadi Sikait, on van localitzar un petit temple d’època romana amb un ritual amb falcons que no s’havia documentat mai.
CaixaForum Barcelona també se sumarà a la festa faraònica amb la gran exposició Mòmies d’Egipte. Redescobrint sis vides, que obrirà el 30 de novembre (actualment es pot visitar a Madrid). El propietari dels difunts embalsamats i els seus aixovars és el Museu Britànic de Londres, que amb l’ajut de la tecnologia més capdavantera ha pogut esbrinar molts aspectes tant de la vida com de la mort d’aquests antics egipcis.
La revista La República publicarà un dossier especial de 22 pàgines el 26 de novembre, el dia exacte de fa cent anys que Carter va accedir finalment a la tomba i va pronunciar la mítica frase “veig coses meravelloses”. I els seus ecos arriben fins avui.