La família i la natura

El narrador, traductor, dramaturg i músic Jordi Boixadós (Barcelona, 1958) presenta la seva vuitena novel·la, Mentre la neu sigui blanca (Columna). L’Einar, que va néixer i viu en una petita ciutat del nord de Suècia, no ha sabut mai, en els quaranta anys que té, per què el seu pare va abandonar Catalunya de ben jove i no hi ha volgut tornar. Les circumstàncies l’empenyen a esbrinar-ho, viatjant a Barcelona i al poble on va viure el pare.

És una obra d’ambients i d’espais naturals, alguns de gèlids, narrada amb un ritme pausat i detallista. “Volia donar més pes als personatges que no a la trama, i em semblava imprescindible utilitzar les descripcions de paisatges i les converses per generar una tensió densa, que el lector tingués la sensació de poder-la palpar. L’edat del Pere, pare de l’Einar, i la seva actitud contemplativa quan queda absort rememorant el passat també hi contribueixen, i la mena de calma estranya que es respirava en el confinament per la covid segur que em va afectar a l’hora d’escriure. Tot plegat m’ha ajudat a vehicular la sensació de solitud i silenci que buscava”, afirma Boixadós, que ha estat definit com “el Tarkovski de les lletres catalanes”.

Una de les característiques, que respon a la sensibilitat lingüística de l’autor, són els termes que inclou en sami, la llengua de Lapònia. “La tria de la zona geogràfica, el Norrland suec i el territori que aquí anomenem Lapònia –el poble sami en diu Sápmi–, respon a la necessitat que l’Einar i el Pere visquin prou allunyats de Catalunya, però tampoc no volia exagerar amb el toc exòtic i vaig descartar espais com el Vietnam o el Perú. Em servia comparar paisatges, m’ajudava amb l’ambientació, i el joc del gel i la neu a Escandinàvia amb la neu a Catalunya crec que també ajuda i contribueix a l’efecte de densitat que buscava.”

Una part inicial de l’obra és una excursió de quinze dies que fan pare i fill i durant la qual el pare, per fi, trencarà el silenci i li explicarà part del seu passat secret. “Conec la zona perquè hi he estat de turista i he fet trams de recorreguts de senderisme”, comenta l’autor.

Com en tantes altres obres, els secrets de família són un bon material dramàtic. “Els de família i els secrets en general són una font inesgotable de la literatura universal.”

“Alguns dels temes que acaben sortint a la novel·la –la culpa, el remordiment, els maltractaments, la venjança...– no estaven del tot previstos. Em vaig basar en uns fets que van tenir lloc cap als anys trenta en una masia actualment abandonada a la zona entre Santa Maria de Martorelles, Martorelles i Vallromanes, que conec molt bé, i la meva primera intenció era parlar dels llaços familiars, però un cop vaig tenir els personatges prou definits, la resta va fluir sola, i es van incorporar un munt de temes relacionats amb el comportament humà que no tenia previstos i que, penso, apareixen d’una manera natural, goso pensar que gens forçada”, detalla Boixadós, que, a més de les novel·les, té un llibre joc humorístic (amb Oriol Comas), una obra de teatre i sis discos, l’últim, Vuitanta mil segons, publicat fa pocs mesos.

La part musical també hi és present. “Mentre em documentava sobre la zona, vaig ensopegar amb músics que canten en llengua sami i ha contribuït a l’ambient general nostàlgic de la novel·la. Quan vaig descobrir aquesta música em va venir el record de l’aspror, del clima extrem de la zona i de la soledat que s’hi respira. El món se’ns desfà a les mans i, per això, la sensació de destrucció de l’espai natural és present a la novel·la. Però mentre la neu sigui blanca hi haurà esperança”, conclou.