Joan-Pau Chaves torna als clàssics del rock català
El teclista d’Els Pets reinterpreta sol al piano ‘S’ha acabat’, ‘Boig per tu’ o ‘L’Empordà’ a ‘Cançons de fi de segle’, que avui presenta al Teatre de Bescanó
Joan-Pau Chaves té 46 anys, així que era un adolescent quan va assistir al cèlebre concert del Palau Sant Jordi, que el 14 de juny del 1991 va reunir Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau i Els Pets. I el que segur que ni tan sols va poder imaginar en aquell moment és que deu anys després s’incorporaria a Els Pets com a teclista. Dues dècades després continua amb el grup de Constantí, però paral·lelament desenvolupa altres activitats, en diversos programes de Televisió de Catalunya i actualment també com a professor del conservatori de Manresa.
Des de fa un temps, aquest músic de Sant Cugat del Vallès està portant a terme el projecte Cançons de fi de segle, en el qual reinterpreta només amb “piano i res més” alguns dels clàssics del rock català dels anys vuitanta i noranta, o sigui, de final del segle XX. Avui, Joan-Pau, perquè aquest és el nom amb què signa el projecte –fins ara materialitzat en un EP, un àlbum i diversos singles, editats per RGB Suports–, el presentarà en un concert al Teatre de Bescanó (18 h, 12 euros), amb un acurat concepte escènic de Montserrat Figueras. Hi sonaran les seves personals relectures de S’ha acabat, Bon dia i Bona nit, d’Els Pets; L’Empordà i El boig de la ciutat, de Sopa de Cabra; El vol de l’home ocell, de Sangtraït; Boig per tu, de Sau; Si vens, de Ja T’ho Diré; La meva terra és el mar, de Lax’n’Busto; Els teus ulls glaucs, de Glaucs; Ull per ull, d’Adrià Puntí, La sequia, d’Albert Pla, i mirant una mica més enrere, Clava’t de Duble Duble, publicada el 1986.
“A part de ser les cançons amb què jo vaig créixer, vull reivindicar que l’anomenat rock català d’aquella època va tenir força riquesa melòdica, a pesar del que diguin els seus detractors”, explica Chaves , que en aquest projecte se sent part d’una llarga tradició: “Jo soc molt fan de Manel Camp, que als anys noranta va fer una revisió de la Nova Cançó en clau jazzística. I anant molt més enrere, Frederic Mompou també va fer un exercici semblant amb la música tradicional a Cançons i danses. En tots els casos estem parlant de cançó popular, o sigui, del poble.”