La caiguda dels déus

Goebbels menyspreava Lili Marleen. Pel to melancòlic de la cançó i sentimental de la lletra escrita pel soldat alemany Hans Leip en el front rus durant la Primera Guerra Mundial i que busca el consol en el record de la xicota, un adeu de petons emmarcats sota la llum dels fanals. És el contrari de We we’ll meet again de Vera Lynn, l’himne dels soldats britànics, que troben la força de la resistència en una cançó en clau de futur, de retrobaments en un dia lluminós. Musicada per Norbert Schultz, el 1939 la cantant alemanya Lale Andersen va gravar Lili Marleen, molt abans que traspassés temps, llengües i fronteres en les veus de Marlene Dietrich, Marta Sánchez i Marina Rossell , entre d’altres. Goebbels la va censurar, a Andersen la van condemnar pel fet de ser pro jueva i a Schultz el van obligar a compondre la banda sonora hitleriana per a la invasió de la Unió Soviètica, més wagneriana i menys melangiosa.

La cantant Ute Lemper la va cantar amb una cadència gairebé recitada, amb molt de dol, que intueix la derrota, el que Goebbels detestava, en el concert que divendres va oferir amb la GIO Symphonia a l’Auditori de Girona en el festival Temporada Alta . Ute Lemper va explicar el context d’una de les moltes cançons que els nazis odiaven, en un període, el d’entreguerres, el del Berlín de la República de Weimar, que és molt més que el barret i les plomes del cabaret que, simbòlicament, acompanyaven l’artista alemanya a l’escenari. Hi va haver, però, concessió a les plomes quan va interpretar Just a gigolo, que taral·legem vitalistament com ho fa Louis Prima, però que és un tango austríac del 1928 adaptat per Irving Caesar. El públic assistent que esperava el clam de Swing Heil amb què els joves berlinesos eludien les restriccions nazis als clubs, es va trobar amb el so dels tambors, els que presagien la caiguda, la foscor, amb les suites d’obscuritat, alertant del feixisme que venia i que ve, de compositors com Erwin Schulhoff, que morirà en un camp de concentració, i Hanns Eisler, autor de Der Graben, la trinxera a la qual els brigadistes cantaven durant la Guerra Civil Espanyola, així com de Ballade von der ‘Junehure’ Marie Sanders, poderosa en la veu gutural, fosca, d’Ute Lemper, en aquest viatge, d’una sonoritat fílmica, 100 anys enrere a l’epicentre de cultura efervescent d’Europa.

Va ser un concert amb missatge i en què, precisament pel contingut històric de les cançons, no hauria estat sobrer un programa de mà amb les lletres. Per exemple, la que porta el nom de Marie Sanders , una noia alemanya condemnada per haver tingut relacions amb un jueu. La lletra de Bertolt Brecht denuncia les lleis de Nuremberg. No hi havia bisos preparats, però Ute Lemper, després d’una llarga ovació, va repetir una altra de les melodies més conegudes i populars: Mackie Messer, de Kurt Weill, amb lletra de Brecht. Tot i ser del 1928, la versió que ha triomfat és la de Bobby Darin, dels anys setanta. Reivindicar el llegat musical d’entreguerres, assimilat i apropiat per la victòria aliada, també és fer-la sonar com ho feien abans de la caiguda dels déus.