La consciència, al maleter

Josep Julién va guanyar el Quim Masó 2021 i el SGAE Jardiel Poncela per aquesta obra, en la qual prova de qüestionar la legitimació de la violència institucional. L’autor va ser pràcticament testimoni de la localització i eliminació del terrorista que va sembrar mort i por a la Rambla el 17 d’agost del 2017. En la peça, imagina què passaria si un jove, abans de cometre el primer crim, topa amb una casualitat que el desvia del tràgic final. Julién provoca aquest cop de volant i transforma el crim en una escapada perseguit per la màfia, la policia i els seus propis companys de cèl·lula gihadista. I el supervivent ho fa de la mà d’una prostituta de carretera i la seva filla.

Wajdi Mouawad construeix llargs viatges en els seus muntatges (des d’Incendis, Litoral o Un obús al cor a Souers) que acaben sent iniciàtics. Hi ha una acció trepidant, (i sovint sanguinària i cruel) però també una descoberta de les contradiccions del personatge. Aquest Bonobo es queda més en la peripècia de l’escapada, grata poc en la profunditat del protagonista. I encara menys amb la doble moral de la societat benpensant. Moha Amazian va participar a Carrer Robadors, en el qual emergia més aquest debat intern. La peça s’explica en forma de declaració. Com si algú estigués detingut i l’estiguessin interrogant. L’actor assumeix el paper protagonista i Neus Ballbé alterna espai sonor amb rèpliques de personatges secundaris, però que acaben sent vitals per al desenvolupament dels fets. La direcció de Julién és tan present que el personatge, carregat de frases curtes, s’expressa com el protagonista nazi que interpretava Julién a Avinguda Nacional. Amazian explicava dies abans de l’estrena que el seu protagonista era un jove que sobrevivia com qualsevol altre. Però, en realitat, la peripècia pels baixos fons en aquesta escapada connecta ben poc amb la majoria dels joves (que mai viuran una escapada de pel·lícula similar) I podem dir de pel·lícula perquè hi ha una presència constant d’imatges que evoquen l’angoixa o descans dels protagonistes. El film té el mèrit de no tapar mai el pes de la narració, del teatre que es produeix en viu a ’instant, en primer pla. Tot i així, sí que es revela un desig per ajudar unes desemparades, que sembla impensable en la ment d’un terrorista (i que les hagués atropellat sense miraments, si les hagués trobat en el punt de l’atemptat). Aquesta contradicció, tan fèrtil, queda tapada per la narració incessant. La consciència continua esperant oblidada al maleter del cotxe d’aquesta roadmovie amb un espai conceptual molt suggeridor i una il·luminació genial i afinada. En les presses de la road movie, s’han oblidat els motius per emprendre el viatge emocional, la necessitat de fer net (o no) en la responsabilitat ciutadana per legitimar una policia que va abatre el jove terrorista quan ja estava acorralat en una vinya del Penedès.