Nota desafinada

Segons dades d’Adetca, més de la meitat dels espectadors de la temporada 2016/17 veien teatre en català. La temporada passada va caure fins al 42,2%. Per contra, el nombre d’espectadors en castellà puja del 29 al 38,1%, fet que indica una clara afectació en el còmput global dels espectacles de gran format, que darrerament es representen a Barcelona en castellà. Scaramouche, de Dagoll Dagom, i el Gente bien, de La Cubana (amb el seu divertit aiguabarreig), van capitalitzar les funcions del 2016/17, per l’aforament de les sales i per la durada de l’explotació. Per això, Maremar i Adeu, Arturo la temporada passada es van quedar a la meitat d’espectadors que els anteriors títols dels Dagoll i La Cubana. Per contra, els grans teatres s’han destinat a espectacles fets en castellà sigui a Catalunya (com ara el Cantando bajo la lluvia i La jaula de las locas) o bé vinguts de Madrid.

Segons dades d’elaboració pròpia, Ghost (en cartell fins al 27 de novembre) ha superat els 25.000 espectadors i Pretty woman (aspira a aguantar tota la temporada a l’Apolo) ha superat la franja de les 15.000 entrades. Per la seva banda, Golfus de Roma està per sota les 14.000, en espera de l’estirada de Nadal, que creixerà notablement, segons fonts del Teatre Condal. En castellà, també hi haurà més novetats de gran format com ara Grease, que substituirà Ghost, i Cruz de navajas, a partir de cançons de Mecano que habilita el Cúpula Arenas. En català, cal sumar-hi també la novena temporada d’El petit príncep, que arrenca el 5 de desembre i s’allarga fins a mitjan gener al Paral·lel, 62 (l’antic Barts). La reposen des del 2014. La cartellera catalana es veu àmpliament dominada per produccions de casa (tot i que hagi baixat del 81 al 72%) i també la salut d’autoria catalana voreja el 60%.

Com se sedueix l’audiència sigui quina sigui la seva llengua materna? Dani Anglès, Anna Rosa Cisquella i Sergi Belbel ho tenen molt clar: fent bons espectacles, que interessin el públic més ampli possible. L’efecte fenomen teatral (avui es podria considerar La trena o el Nada es imposible, Broadway edition, del Mago Pop, per la seva llarga durada i ocupació) permet superar la franja d’espectadors habituals. Ha passat en casos com ara El mètode Grönholm i Mar i cel, de temporades anteriors, en què es percebia un públic amb el castellà de llengua materna, que celebrava amb normalitat la producció catalana. Cisquella diu que la política de confrontació i les conseqüències de l’1-O han aixecat una animadversió cap a determinada producció en català fora del territori de parla catalana i ja no el vol, ni traduït.