Escapar de la toxicitat

Entrem xerrant a la llibreria Ona de Pau Claris i una clienta, d’esquena a nosaltres pagant un llibre a la caixa, així que sent la bonica veu d’Elisenda Roca, es gira i li comença a parlar i a regalar floretes. Perquè a més d’una veu maca, és una gran professional a la ràdio i a la televisió i una persona propera i simpàtica, per això els fans se li acosten i ella controla la situació amb naturalitat.

Elisenda Roca (Barcelona 1963), periodista de llarga trajectòria i productora, directora i presentadora a la televisió i la ràdio, també ha escrit diversos llibres per a nens i per a joves, però mai havia publicat una novel·la per a adults i ara ha trencat aquest mai amb Animals ferits (Edicions 62).

“Vaig fer un llibre de relats amb la Maria Ripoll [Dues dones nues, Rosa dels Vents, 2019] i ja em vaig deixar anar una mica. De fet, Animals ferits el vaig començar a escriure quan tenia uns 42 anys, però el vaig deixar perquè em vaig adonar que necessitava perspectiva. I ara ja la tenia. La Nora té molt de mi, per això em calia perspectiva, un temps de repòs per poder narrar la història”, comenta Roca. “Escrit ara, ha sigut un llibre molt alliberador.”

I l’ha volgut ambientar en el present del 2022 tot i les modificacions obligades. “De quan la vaig pensar fins ara he hagut de canviar coses perquè en els darrers 18 anys tecnològicament hem avançat molt, però la volia ambientar en l’actualitat perquè la lectora i el lector s’hi poguessin trobar, veure’s identificats, i no la volia allunyar en el temps.”

La Nora, una editora que passa una mica dels 40 anys, és la protagonista de la novel·la. Està casada amb Ell, un professor universitari, arrogant i malcarat, que la deixa quan afirma que s’ha enamorat d’una alumna. “Què vols que hi faci?”, hi afegeix l’home, amb la fredor d’una mena de Bartleby.

Aquesta serà l’última baula de la cadena de maltractaments psicològics amb què té lligada la Nora. I no és fàcil adonar-se, acceptar i actuar davant un maltractament, ni tan sols si és físic. “Tens l’autoestima per terra i estàs caient per un pou; de portes enfora pot semblar que no passa res, però en la intimitat estàs ensorrat, et sents una merda”, defineix Roca.

“Una amiga, després de llegir Animals ferits, em deia fa poc que li sabia molt de greu no haver fet res per ajudar-me, ara què s’adonava del que havia passat. «Ja vèiem que ell et maltractava però no gosàvem dir res», es va lamentar. Perquè jo no em sentia maltractada, pensava que ell era malhumorat i prou, que tenia mal caràcter, com tothom deia. Amb els anys em vaig adonar que no era normal no tenir ganes d’arribar a casa i, sovint, plorar tota sola”, confessa Elisenda Roca.

Animals ferits és una novel·la curta que es fa encara més curta perquè passen moltes coses a un ritme alt, amb dinamisme i uns bons diàlegs. I és que Roca domina les eines i tècniques narratives perquè va començar amb un gènere més complex del que es pensa. “Fer literatura infantil i juvenil és complicat i tothom s’hi atreveix. El lector jove, o els nens de tres, cinc, set anys, si s’avorreixen, deixen el llibre, sense miraments. I ara, a més, estem lluitant contra la tecnologia audiovisual, que els sedueix.”

“Hi ha una literatura precinema amb unes descripcions molt acurades, molt boniques i detallades, i també hi ha una ficció postcinema; bé, doncs ara diria que hi ha una ficció postaplicacions i ginys audiovisuals. S’han de fer capítols breus acabats en punta, que t’empeny a llegir-ne un més. Però cada capítol amb la seva personalitat, depenent del personatge que dona el punt de vista”, reflexiona l’autora. I és que de personatges n’hi ha molts més que la Nora i viuen situacions vitals amb les quals qualsevol lector s’hi pot sentir identificat.

Hi ha el Ton, un home vell de muntanya, un dels últims que fan forques –“em venia de gust reivindicar aquesta professió”–, i que mor a l’inici de l’obra. Ell va estar enamorat tota la vida de l’Anna, la mare de la Nora, que pateix Alzheimer. “Tenia molt clar que hi hauria diferents ferides, com l’absència de memòria... Perquè, per mi, hi ha dues malalties que són extremament cruels: l’Alzheimer i l’ELA [l’esclerosis lateral amiotròfica].”

El Ton deixa la masia a l’Anna, tot i que té una neboda, la Isabel Klerk, que li ha llogat a la Bet, el Daniel i els seus dos fills, una família de ciutat que troba la pau en un poblet de muntanya. Perquè la Bet té un càncer terminal i volen viure els últims dies junts i en un ambient agradable. Una situació que Elisenda Roca narra amb unes magnífiques el·lipsis. “Volia retratar la desesperació d’algú que s’estima molt una persona i la perd, però fugint del melodrama. El Daniel ha de tirar endavant perquè té dues criatures i una ha decidit que no parla, i això m’anava molt bé per un moment clau de l’obra en què salva una situació que era molt bèstia”, explica Roca.

També hi ha l’Alícia, una periodista i escriptora molt vital que és la millor amiga de la Nora. I el Cervantes, a qui tothom diu Cervan, un metge que aquí no té convalidat el títol de metge i ha de fer d’infermer en el geriàtric on viu l’Anna.

“Tots tenen alguna cosa de gent que conec, però, per exemple, l’Anna, la mare, són moltes mares i precisament no hi ha res de la meva, de mare. Són personatges de ficció amb una part real.”

I és que tots carreguen les seves motxilles emocionals i estan ferits. Alguns miren de recompondre la seva vida utilitzant la metàfora del kintsugi, l’art japonès per reconstruir un gerro que s’ha trencat sense amagar les marques a la ceràmica. I això ho faran quan coincideixen al casalot del Ton tots plegats, d’una manera que narrativament no resulta gens forçada.

Animals ferits és una obra que alerta des d’una primera persona gens victimista de les relacions tòxiques, de com detectar-les, com trencar-les i com superar-les. Aposta per les segones oportunitats i és un elogi a l’amistat. I també mostra diverses menes d’amor, entre mares i filles, fills i pares, amors com el del Ton i l’Anna que, tot i ser frustrat, dura tota la vida, amor entre pacient i cuidador, fins i tot amor a la natura i a la dignitat dels gossos ferits pels caçadors.

Les ferides cal curar-les sempre i, un cop curades, no s’han d’amagar.