“Toca per fi viure en la veritat, tancar ferides”

Des de fa molts anys que tenia al cap la història dels meus besavis, el silenci que va envoltar la fugida del besavi, Ramon Rom, que mai no va tornar, i el silenci que va marcar la besàvia, Teresa Folch, qui va esperar tota la vida. Era una responsabilitat per a mi posar veu al silenci i recordar els avantpassats que tant van patir.

La història del besavi és totalment certa. Ramon Rom va formar part del govern municipal de Montbrió del Camp durant la República i del comitè revolucionari i va fugir del poble el gener del 39, perquè si no l’haurien matat. Amb la seva família va arribar fins a Cercs, al Berguedà, i allí va marxar sol cap a la frontera. Aquell va ser l’últim cop que se’l va veure en vida. Vuitanta anys després, vaig viatjar a Cercs per preguntar per ell, per homenatjar-lo i refer el seu camí.

La Llívia existeix, però l’he ficcionada molt. Tant a ella com les sessions de teràpia alternativa que ofereix. La necessitava com a motor de la història.

Més que un gènere diria que és una temàtica. S’escriu sobre la Guerra Civil des que va tenir lloc la Guerra Civil. Des d’autors tan potents com ara Manuel Chaves Nogales fins a llibres actuals com ara Los girasoles ciegos i Soldados de Salamina. Parlem de drames que tenen lloc a quilòmetres de distància, i està molt bé, però no hem d’oblidar els que ha viscut el nostre país no fa ni cent anys: guerra, repressió, exili, dictadura... No he volgut jutjar ningú, ni passar comptes; he explicat la història a través dels ulls d’un besnet. Ni tampoc he intentat fer una novel·la d’època, sinó donar-hi tocs contemporanis a través dels referents de cultura pop del protagonista.

Primer, vam viure el silenci combinat amb una mica d’amnèsia per tot el dolor i les pors generades. I, ara, crec que ja toca, per fi, viure en la veritat, una veritat per tancar ferides. Les ferides de la guerra no es tanquen amb més silenci ni mirant cap una altra banda. No vull conèixer la veritat per molestar ningú, sinó per poder acomiadar i homenatjar els avantpassats familiars.

Entenc un gènere molt plural, que va des de la cosa més íntima, personal i petita, fins a la fantasia i la ciència-ficció més distòpica i grandiloqüent.

Tinc preferència per aquelles novel·les que et sacsegen i t’acompanyen, i això, per a mi, pot anar des d’un Theodor Kallifatides o un Kent Haruf fins a Tolkien i Frank Herbet. A El silenci dels altres volia escriure una novel·la en què tingués cabuda molta diversitat: The Beatles, Pink Floyd, Dune, l’Skeletor, Gandalf i, per descomptat, la memòria històrica.