Crítica
música
Tragèdia sonora
No és la primera vegada que un incident extramusical enfosqueix un concert extraordinari. És el que va passar, dijous, a Palau 100, amb l’Orquestra Simfònica de Viena. Havent escoltat l’articulista només la Simfonia núm. 5 en do sostingut menor de Gustav Mahler –a vegades el tràfec de cotxes a la carretera provoca retards inesperats–, podem escriure que, en efecte, la Wiener Symphoniker és una de les orquestres punteres entre les formacions vinculades a una ciutat. Cal dir-ho, com més aviat millor. Amb permís de les orquestres estratosfèriques, cas de Concertgebouw, filharmòniques de Berlín, Viena i altres, la simfònica vienesa és un excel·lent instrument com ho va manifestar amb una exhibició de so autènticament vienès que s’ajustava com l’anell al dit a la voluntat expressiva de Mahler. Va ser un goig escoltar la defensa d’un repertori tan estretament vinculat a la història d’una ciutat que va viure a finals del segle XIX la dissolució d’un món manifestada en obres com aquesta simfonia. Havent arribat al quart moviment amb una lectura d’intensitat important i havent començat els primers compassos de l’Adagietto va arribar la tragèdia en sonar un mòbil amb una melodia grotesca i esgarrar tot allò assolit musicalment. Meir Wellber, amb bon criteri, va aturar la interpretació davant dels crits de “vergonya” del públic en veure com els mòbils, un cop més, esguerraven una audició. Potser també comença a ser hora de reclamar programes de mà en paper als organitzadors i no baixats del web al dispositiu electrònic, cosa que faria possible que el públic no hagués de tenir el mòbil encès si vol seguir el programa. Cal reflexionar-hi.