Crítica
teatre
En un USB
Mariano Pensotti va voler traslladar un cert optimisme i imaginar que el món rodaria el 2050. L’obra es va crear en plena pandèmia i això el va comminar a canviar el sentit dels rellotges de la seva dramatúrgia, sempre obsessionada amb el passat. Los años explica la peripècia d’uns amics idealistes del 2020, alhora que insereix el resultat d’aquelles decisions el 2050, en un espai pràcticament clònic. El salt de les actrius (fent de narradora, mare i filla o bé de la mateixa dona en 30 anys de diferència) contrasta amb la passivitat masculina: el protagonista s’interpreta amb dos actors. I quan els del 2020 salten al 2050 ho fan representant altres papers.
La peripècia és divertida i l’escenografia és prou espectacular. També és cert que el dispositiu funcionaria igualment sense tants tràilers de mercaderia. La història atrapa, diverteix (amb gags com ara els arxius guardats en un USB; a veure qui seria capaç d’obrir un disc dels que es feien servir el 1990!, de la mateixa manera és imaginable sospitar que els USB seran uns altres formats caducats) i, molt puntualment, revela la paradoxa. Hi és el canvi climàtic; es justifica la canalla que s’espavila vivint en caus i falsifica el que faci falta; es reflecteix el canvi de bufanda política (amb l’aparició del Partido de la Nueva Colonia), del compromís al conservadorisme més ranci. Però tot passa en aquesta mena de façana de la Rue del Percebe, 13, no impacta en la consciència de l’espectador: l’art és aquell element que provoca reflexió (formal i social) i entreteniment, alhora. Aquest bon treball actoral (amb un Raúl que es busca i s’espera i cada espectador decidirà el final) acaba sent un relat entretingut. El teatre suporta malament la virtualitat d’un arxiu a un USB. Sigui el 2020 o el 2050.