Tothom ho veu... i calla

Rosana Andreu (Tarragona, 1972) és una bibliotecària vocacional perquè sempre ha estat i és una apassionada dels llibres. Després d’haver publicat alguns relats premiats, ara debuta en novel·la amb Una taca de sang (Llibres del Delicte).

És una obra de capítols breus i dinàmics en què els personatges es passen el relleu d’un a l’altre. És ambientada en una petita plaça de barri amb diferents comerços: la fruiteria de la Blanca –que, tot i el to coral, és qui té més funció de narradora–, la botiga de llaminadures que porta la seva amiga Paula, l’estanc, el bar i la biblioteca, dirigida per una mena de femme fatale. La quotidianitat es veu trencada quan l’Albert, un nini busca-raons i masclista, assassina a punyalades davant del bar, a la vista de tothom, la Geannina, una noia romanesa que té pràcticament segrestada.

No hi ha investigació policial, la trama es construeix a través de la mirada dels personatges fins a arribar a un final ben curiós. “M’agrada molt jugar amb la sorpresa final, a l’estil de les Històries imprevistes, de Roald Dahl”, assegura Rosana Andreu.

Tot i treballar en una biblioteca, afirma que l’Helena, la directora de la seva ficció, no està basada en ningú real. “He volgut trencar amb l’estereotip de la bibliotecària lletja i avorrida. La situació amb l’Albert, quan l’aborda i l’escridassa, sí que podria ser real; a mi m’ha passat, perquè a les biblioteques hi ha moltes actituds de violència contra les dones, que som, en un percentatge molt elevat, les que hi treballem.”

I és que hi ha un tema clar de denúncia que va recorrent tota l’obra. “He volgut parlar de la violència masclista en general, la que hem patit totes les dones en algun moment, anant del micromasclisme fins a l’assassinat.” Un masclisme del qual tothom comença a ser conscient però que encara és lluny de desaparèixer.

L’ambient de la plaça, amb un aire de pati de veïns, és un escenari ben construït. “Beu una mica del caliu que hi havia al meu barri d’infantesa i joventut, Sant Pere i Sant Pau, de Tarragona, i també d’alguns espais de Cambrils”, admet l’autora.

“M’agraden les històries corals i polièdriques, on es poden veure els diferents punts de vista, ja que la realitat no és única, és com la percep cada persona i cada persona la percep de manera diferent. Els capítols curts per a mi són bàsics, no m’agrada divagar, sinó anar al gra. En aquest sentit, m’agrada molt Amélie Nothomb.”