Un musical trepidant

Els Amics de les Arts volien fer un musical canònic, dels que el públic en surt cantant la tonada i tenen el seu gir emocional i de sorpresa col·lectiva. Han fet el repertori de zero, al servei de la història, escrita amb Marc Artigau i Minoria Absoluta. El musical roda com un llampec: 90 minuts de viatge a través d’un protagonista antiheroi (Aran). Qui no s’ha empipat mai perquè els pares sortien de la quotidianitat amb alguna excentricitat? Qui ho diu, que les millors històries no són les de casa?

Pares normals permet una identificació constant, encara que aquests pares siguin pintorescos i la peripècia divertida sigui popular i per a tots els públics. El musical se circumscriu a una comèdia amb cançons, en realitat. Per això, en el repartiment hi ha actors que canten i que ballen (més que cantants que actuen), per bé que aquesta línia cada cop és més prima. L’espai és diàfan com una pista de ball. Els músics estan integrats a la sala de karaoke Moixiganga. Els pocs elements que hi transiten són conceptuals. Tant representen seients d’avió com peanyes on posar-se a ballar. I la taula circula del dret i del revés, útil. Les projeccions a les cortines (un 6x4 que evoca els vídeos de la infància) i l’espai de neons futurista completen el quadre. No s’esperin gran maquinària escènica, no cal. Això garanteix el ritme frenètic carregat de cançons (de patxanga o balades).

Les partitures sonen inconfusiblement a Els Amics de les Arts. Potser les lletres ja no són aquells contes imaginatius de tres minuts, sinó que completen la història amb una pàtina més superficial. Capa per capa, es va explicant la història. Ah, i de què va Pares normals? Un fill advocat (Enric Cambray, la comicitat domina les decepcions del personatge) que fa quatre anys que treballa a Chicago torna a Barcelona per celebrar els 25 anys del karaoke dels seus pares, uns excèntrics psicòlegs que esbraven les tensions dels pacients (i les pròpies) cantant i ballant. Aquests pares (Annabel Totusaus i Albert Pérez, desbocats) no són gens normals per al fill: li fan passar vergonya però alhora generen molt bon ambient en el seu entorn. Fills del Maig del 68 són més desobedients que l’Aran (una ombra trèmula del 15-M).

Els altres intèrprets (Anna Herebia, Bernat Cot, Víctor Gómez) es desdoblen en una pila de personatges, entre els quals destaca la Nora (Júlia Torres), la xicota americana capaç de posar Amèrica al banc dels acusats, i la Laia (Júlia Bonjoch), la presència que convida que Aran se salti aquella normalitat de fill i advocat exemplar. El fregolisme constant enriola amb personatges de molt poc traç i molt ràpida caricatura. Com anell al dit per a un muntatge com aquest. Molt aire desenfadat d’Els Pirates d’El Maldà, de Pegados, d’Egos Teatre, de La Cubana..., on la broma exagerada i la perruca estrafolària formen part del codi. Hi caben sabates de talons per al bufet d’advocats. El protagonista és l’Aran, però és un antiheroi en tota regla: la determinació dels altres que l’empeny d’un lloc a un altre. La direcció de Sergi Belbel és àgil i els moviments no especulen en imponents figures, sinó que juguen a l’humor i a un chimpum per a cada tema. Els Amics de les Arts, amb tots els neons canviant de color, han tret la seva pàtina pop sense oblidar els girs emocionals amb què es diverteixen i s’emocionen. El final, tendrament apoteòsic, esclata. Celebrem, és clar, aventures de musicals comercials en català menys habituals ara que en altres èpoques: Pares normals conviurà amb Golfus de Roma, Bye bye, monstre i El petit príncep. Les millors històries són les que s’expliquen a cau d’orella. I si són electritzants, encara millor.