Passeig emocional

No és exagerat dir que tothom coneix Pilar Rahola perquè és habitual –de vegades omnipresent– a la televisió i la seva rauxa opinant i discutint amb altres tertulians no deixa ningú indiferent. Polaritza l’audiència. “La Pilar escriptora, tranquil·la a Cadaqués, no té res a veure amb la Pilar personatge que surt als mitjans”, comenta l’editora Glòria Gasch. I el to de la roda de premsa així ho fa creure.

Pilar Rahola té la capacitat d’anar més enllà de les aparicions públiques flamígeres; pot escriure novel·les amb contingut social i polític, però sobretot mostrant les emocions dels personatges. Va debutar el 1983 amb Aquell estiu color de vent i l’han seguit una vintena de títols entre narrativa i assaig.

El 2014, va iniciar amb Mariona una nissaga prevista per a cinc novel·les, tot i que la cinquena potser no l’escriu: “Per l’època, el 1975, ja em toca de molt a prop i m’agrada tenir distància”, afirma l’autora. Després de guanyar el premi Ramon Llull del 2017 amb Rosa de cendra, en què narra els convulsos anys de l’inici del segle XX i la Setmana Tràgica, i continuar amb la història d’alguns dels personatges a L’espia del Ritz, ambientada a la Barcelona del 1942, amb nazis i músics pel mig, ara, amb Ocell d’aire i de foc (Columna), torna a la nissaga de la Merceneta, però des del punt de vista de la seva neta, la Nina.

L’obra té lloc a Barcelona, entre el 1955 i el 1960, però també en altres parts del món en els episodis de l’àvia Merceneta. La Nina té 19 anys, és de bona família, té un promès, s’ha educat amb monges i acaba de descobrir les cartes de la seva àvia, fugida als anys quaranta i de qui ningú de la família no vol –o no pot– parlar, perquè ara el vent que bufa és feixista i en castellà. Quan la Nina llegeix les cartes inicia una transformació personal que la portarà a la descoberta de la sexualitat i al compromís polític en la clandestinitat.

“L’obra té tres plans narratius: el de la Nina, la dona alliberada; el dels maquis, amb els cinc darrers anys de Quico Sabaté, i el de la de la Merceneta, que fuig amb un jueu, perquè molts lectors de L’espia del Ritz es van quedar amb les ganes de saber què li passava, a ella”, explica Pilar Rahola.

Al país, el règim es consolida, Franco inaugura el Valle de los Caídos, la Via Laietana és plena de presoners torturats i, per les muntanyes de Catalunya, Facerias i Quico Sabaté mantenen la seva lluita contra el feixisme. La revolució i la repressió, la por i el coratge, l’opressió i la llibertat es fusionen a Ocell d’aire i de foc.

“Sempre faig novel·les de combat amb la mirada d’una dona, perquè hi afegeix un segon nivell de lluita. No faig obres feministes ni històriques, però mostro èpoques convulses. El que faig es passejar-me per la història posant-hi les emocions dels personatges, perquè intento entendre’ls a tots, fins i tot els torturadors.” Costa de creure que el personatge de Rahola no aparegui i mostri la seva ideologia a l’obra –ben escrita, per cert–, però no ho fa. Altra cosa és que llegint un diàleg entre policies el lector tingui nàusees, però això és pel bagatge de cadascú, no perquè l’autora ens els assenyali com a dolents.

L’obra ret diversos homenatges. “A tots els represaliats als soterranis de Via Laietana i als maquis, perquè la Resistència francesa contra els nazis està molt valorada i no sé per què no els maquis contra el feixisme de Franco. Encara ara, estan considerats uns terroristes i prou”, es queixa l’autora.

“La Nina podria ser l’alter ego de la Pilar quan tenia vint anys”, afirma Gasch, i Rahola no ho nega, somriu. Una autora que es tanca a Cadaqués a escriure. “Quan em diuen que soc una pija per anar a Cadaqués, sempre explico que els Rahola som al poble des de finals del 1200. Fa 800 anys!”, es defensa. “He deixat de fer moltes coses, però escriure i llegir no ho deixaré mai. Em fa feliç”, conclou.