Falsa idea de paradís

Entre els films produïts a l’Estat espanyol estrenats aquest any, sembla indiscutible que destaquen Alcarràs i As bestas. Essent la seva forma i naturalesa cinematogràfica tan diferents, tots dos juguen amb la idea del món rural com un paradís posat en qüestió d’una manera, en tot cas, també diversa. La família del film de Carla Simón haurà d’abandonar la terra on han cultivat préssecs: esdevindrà un “paradís perdut” en ser ocupada per plaques d’energia solar. La parella francesa del film de Sorogoyen va trobar un lloc a Galícia (on, tanmateix, no s’hi va rodar res) per crear-hi el seu paradís, però aquest es converteix en un infern perquè, sentint que ho és per a ells, dos germans els fan la vida impossible perquè no els perdonen que impedissin la instal·lació d’uns aerogeneradors: haurien cobrat uns diners amb els quals “fotre el camp”.

Encara hi ha una altra pel·lícula, que mereix atenció, en què el món rural hi és imaginat com un paradís (o almenys un lloc on viure-hi millor) que revela la seva fragilitat: Suro, opera prima del basc Mikel Gurrea. Rodada en català en diversos pobles de l’Alt Empordà, sense anomenar-se’n cap, la pel·lícula intenta mostrar un món rural complex pel que fa als seus habitants amb les diferències socials: nouvinguts ignorants del medi, nadius recelosos i immigrants víctimes d’explotació i racisme. Els seus protagonistes, interpretats per Pol López i Vicky Luengo, formen una parella que s’instal·la en una masia heretada amb un bosc circumdant d’alzines sureres. En l’extracció del suro, que s’hi fa present d’una manera que sentim poderosament l’esforç i els sorolls de l’acció, hi treballa un jove marroquí que, marginat entre els llevadors, primer és protegit pel nou propietari i, en un intercanvi de papers sobtat, després per la seva companya: una presència que els torbarà i que aguditzarà una crisi i unes contradiccions que, de fet, ja duien amb ells: no es pot fugir d’un mateix ni del món tal com és. La fatalitat, pressentida, fa que tant la solidaritat com la idea de paradís s’esvaeixin: en un final simbòlic, la parella adopta una actitud pròpia dels qui han assumit que ocupen i d’aquí defensen un lloc de privilegi, encara que sigui modest, dins de l’infern d’aquest món capitalista .