“A Europa, el perill no són pas els cops d’estat”

És un llibre contra corrent i per Twitter rebem tant per la dreta com per l’esquerra.

En part sí, però és més un assaig polític. No és una història sobre el feixisme. Davant fenòmens com els de Trump, Vox, Ayuso, volem explicar què va ser el feixisme i descriure què hi ha rere aquests moviments de la dreta i l’extrema dreta i preguntar-nos si això és feixisme o no. I bàsicament la tesi del llibre és que no, que no té sentit dir-ne feixisme, de tot això, malgrat que mantingui elements de contacte. És més aviat la crisi de la democràcia liberal que dona lloc o permet que partits com aquests tinguin cada vegada més èxit i acabin influint sobre la dreta tradicional, com aquí al PP. El seu discurs s’assembla cada vegada més al de la ultradreta, la dreta radical o extrema. Que no sigui feixisme, no el fa menys dolent ni perillós.

El feixisme és violència, és agressió a l’altre, és guerra; i això està sobre la taula. Tampoc no vol dir que no sigui antidemocràtic, ultranacionalista o antiliberal. Una cosa no treu l’altra. Si estem d’acord que hi ha una crisi de la democràcia liberal en els últims anys, el que estem fallant a l’hora de combatre-ho des d’una perspectiva de l’ampli espectre de l’esquerra no és acusant-los de feixistes. Això ells ho desarticulen fàcilment! A més, si els voten 4 milions d’electors vol dir que hi ha 4 milions de feixistes? Estaríem en una situació molt perillosa, a les portes d’una guerra civil, no?

El problema és que, si de veritat volem aturar això, hem de tenir clar que aquests partits cada vegada estan més a prop de la dreta tradicional i això pot evolucionar cap a règims com el d’Hongria, que amb Orban fa deu anys que és al poder. Unió Cívica Hongaresa no era ni molt menys un partit feixista, sinó un partit equivalent al PP, que ha anat evolucionant.

Nosaltres en diem dreta radical. Hi ha una sèrie de politòlegs que plantegen que hi ha un gran paraigua que és la ultradreta, on s’inclouen partits que van de Fuerza Nueva o Alba Daurada a partits com Vox, Front Nacional o l’agrupació de Meloni a Itàlia, que es mouen en una certa ambigüitat i que no són obertament antidemocràtics perquè no ho diuen explícitament. Com Vox, que no fa cap reivindicació oberta del cop d’estat del 36 malgrat tenir una memòria o una simpatia pel franquisme. Per exemple, quan es plantegen què s’ha de fer amb Catalunya, sempre es refereixen a la Constitució del 78.

Exacte. Però si et planteges si són franquistes, ells responen: “No, nosaltres defensem la Constitució del 78.” El problema és que aquesta Constitució és un tòtem que no es pot tocar.

Això podria passar, com a Hongria. Però el perill aquí es troba més en una aliança PP-Vox o un govern directament de Vox que en un règim antiliberal, un partit que defensi tornar al 36. És més perillosa l’evolució que fan guanyant vots i que la societat no se n’adoni.

Si acordem que hi ha una malaltia, revisem el diagnòstic. Potser ens adonarem i no ens morirem d’això, com exposem. Insisteixo en el cas d’Hongria, és el més clar. Fa anys que és al poder amb més de la meitat dels vots. És un règim democràtic; això sí, terrible: no respecta els drets dels homosexuals ni minories nacionals, és ultrareligiós, la separació de poders està en dubte... És el que en diuen un règim il·liberal, que ha fet una evolució sibil·lina.

Aquests sí que es poden considerar neonazis, perquè ho proclamen ells mateixos. Estan dins el paraigua de la ultradreta però en el sector obertament i explícitament antidemocràtic.

No, no creiem que el perill siguin els cops d’estat a Europa. En realitat, el perill és l’evolució, una permeabilització d’anar assumint els valors que fins fa poc eren inassumibles, com ara pronunciaments obertament xenòfobs o la vinculació sistemàtica que fa gent com Ayuso d’immigració i delinqüència assumint parcialment el discurs de Vox, de la dreta radical. Els partits que plantegen un cop d’estat són anacrònics i testimonials. Sempre existiran admiradors de Hitler o Pol Pot, però no són el factor més rellevant. Ho és més el trumpisme, Bolsonaro, Orban. A Europa, l’evolució es fa des de l’ombra. És clar que també pot haver-hi derivades.

Sí, al llibre ho tractem. Hi ha un historiador, Robert Paxton, especialista en el tema, que sempre havia dit que no era feixisme parlant de Trump. Fins en aquell moment. Aleshores va fer un article al Newsweek confessant que potser s’havia equivocat. Igual està evolucionant tot això i què dir si hagués triomfat aquell cop d’estat...

Tothom és feixista! Un dirigent de Vox va acusar de nazi Pedro Sánchez... Pot ser moltes coses, però nazi? I a l’altra banda, el mateix. Com deia, el nostre és més un llibre d’intervenció en el debat públic, establim el diagnòstic i exposem de què estem malalts. Hi ha una opinió pública en l’arc de les esquerres que creu que això és feixisme i volem aclarir i distingir una cosa de l’altra, entre altres coses perquè fins ara ens ha anat malament. Potser el problema rau en construir un estat del benestar més fort, tendir a polítiques més socials...