Com una fletxa del temps
Joan Carles Ventura ofereix a la novel·la ‘Fletxes desviades’ una potent visió de la València del 1989
La fletxa del temps és un concepte físic amb què es mira d’explicar les raons per les quals notem el pas del temps. Joan Carles Ventura (Sueca, 1978) ens ho explica a base de bona literatura a Fletxes desviades (Crims.cat / Clandestina). L’obra està ambientada, sobretot, el 1989 i Ventura ens ho fa palpar a través de les drogues que es consumien i en quines discoteques, els restaurants on menjar un bon arròs caldós, la tecnologia que ara ens podria semblar precària, el moment polític amb ETA i una policia encara més franquista que ara i un Opus Dei poderós. “No són records personals, hi ha un ingent treball de documentació repassant hemeroteques, llibres, fòrums d’internet, pòdcasts i vídeos de Youtube per impregnar-me de l’esperit de l’època i intentar no caure en anacronismes”, explica l’autor.
El 2019, Ventura va guanyar el premi Memorial Agustí Vehí-Vila de Tiana amb Em diuen Fletxa. Ara recupera el personatge, Vicent Fletes Chaqués, un detectiu amb l’aroma del Butxana de Ferran Torrent, cràpula però íntegre que –acompanyat de secundaris de pes com la tieta Ampariues, el policia Tato i l’amic Piri– es posarà a treballar per a una bellíssima entabanadora del negoci esotèric. Vigilar un dels clients, un empresari de l’Opus, obrirà la caixa de pandora.
“La idea és completar una sèrie inicial de quatre novel·les que vagen des del passat cap al present i estiguen ambientades cadascuna en un any diferent, entre el 1988 i el 1992, que és l’any que va marcar un abans i un després en la Ruta [dita del bakalao] arran del funest cas Alcàsser, i també en una estació distinta –estiu, tardor, hivern i primavera– que marcaria el to de la narració”, detalla l’autor, que no descarta publicar alguna preqüela. “Tinc moltes ganes de contar com va arribar Vicent Fletes a convertir-se en detectiu.”
La doble perspectiva temporal des del present del lector –i del narrador, el mateix Fletxa– i el de l’època de la narració permet fer uns judicis de valor sobre temes diversos, a més d’avançar el futur d’alguns personatges.
Ventura, tot i ser un escriptor de mapa, que escriu quan té bastant clara la trama, es deixa marge. “Només tinc nocions de què passarà en les pròximes i un arxiu prou extens on vaig anotant detalls claus per mirar de no cometre cap error greu de ràcord. La incertesa de no saber si hi haurà interès per les futures entregues fa inviable l’esforç titànic de planificar la sèrie al detall de principi a fi, i és una llàstima, perquè és així com es treballen les millors ficcions actuals.”
Com a la majoria de novel·les negres, a Fletxes desviades hi ha una bona càrrega de crítica social. “En aquest cas, carregue les tintes contra certes subestructures feixistes, creences supersticioses, prejudicis sexuals i hipocresies morals molt presents a la València i l’Espanya de finals dels vuitanta que avui, malauradament, encara hi perviuen.”
De restauració i gastronomia, n’hi ha força. “El Fletxa, com a narrador, mira amb nostàlgia una València i una Ruta ja desaparegudes en el moment en què ell les descriu. Per això evoca contínuament els llocs mítics que van marcar la seua joventut. És el plany per l’inexorable fugacitat del temps d’un adult que veu amb espant la tercera edat acostant-se-li perillosament.”
A més, el Fletxa s’enfronta a un cas en paral·lel relacionat amb un episodi tèrbol del passat de la tieta Ampariues. “Això fa que aprofundisca més en l’entorn personal del protagonista.”
La varietat i força dels diferents temes, la bona ambientació i el ritme alt narratiu tenen un gran aliat, la riquesa de registre valencià de Ventura. L’autor, però, no vol dir gran cosa del tercer lliurament. “Tinc clar que el rerefons serà més negre, més dur i més cru, perquè l’ambientaré a l’hivern i el to del relat obeirà als rigors de l’estació, però estic en mode descompressió i fa mesos que no escric ni planifique res.” Doncs esperarem.