Crítica
teatre
Escandalosos secrets de família
Molts dels edificis que honoren la Rambla es van construir gràcies al negoci d’esclaus. Ara, Sergi Pompermayer imagina la troballa de l’hereu d’una casa adinerada de Barcelona, que manté l’habilitat per sucar comissions, hi hagi el tipus de govern que hi hagi. Julio Manrique ho trasllada tot a un únic espai en què una taula silenciosa és la que descobreix tots els secrets, molts dels quals són desconeguts pels mateixos habitants d’aquesta mansió. El treball actoral, en conjunt (Joan Carreras, Mireia Aixalà, Tamara Ndong, Aida Llop, Carme Fortuny, Marc Bosch) és notable, i la translació temporal i espacial (es viatja del Nova York del 2001 a la Barcelona del 2021 i a les colònies americanes del segle XVIII) té un codi molt eficaç. El tema és candent i, lamentablement, deixa la implicació del públic fora quan individualitza els abusadors en una família en concret. La trilogia d’Azkona/ Toloza (Extraños mares arden, Tierras del Sur, Teatre Amazonas), en canvi, aprofundeix amb més eficàcia i ataca el capitalisme escampat per tota la societat, no només culpabilitzant els magnats.
Tot i això, l’obra té moments brillants pel cinisme del personatge de Mireia Aixalà; per la contenció de la cambrera (Aida Llop) i per una àvia (Carme Fortuny) que en el seu deliri s’expressa sense contemplacions. El pes de l’obra radica en el triangle entre el pare (i el besavi) i el fill i la promesa. Joan Carreras, Marc Bosch i Tamara Ndong, respectivament, mantenen la tensió. Davant de l’habilitat del pare per fer portar l’aigua sempre al seu molí, hi ha la intransigència d’ella i la incapacitat de revoltar-se, de saber com trencar aquest codi genètic del jove. En aquesta incomprensió, hi ha instants brillants que, extirpant el discurs políticament correcte, denuncien veritats i incoherències. Aquí és on hi ha el brou vital que remou l’espectador, que escolta i li obre calaixos inesperats. En el teatre de denúncia cal afinar bé per no quedar al bàndol militant, que pot ser molt aplaudit per un sector, però que no transforma l’audiència. En canvi, en la discussió per trobar les coses positives a les desgràcies hi ha tot un mar enfangat apassionant que casa millor en direccions de Julio Manrique com les de L’adversari i Carrer Robadors.