El tedi d’en Rigola

Àlex Rigola transforma tots els noms en els seus darrers muntatges. Juga a confondre intèrpret i personatge fins al límit. Per això, ara, aquesta imprevisible Hedda Gabler es diu Nausicaa. Rigola ho ha fet amb peces com Ivanov, La gavina i Vània. A Vània va introduir públic i repartiment dins d’una caixa (com abans havia fet al Who is me sobre Pier Paolo Pasolini). En aquest espai s’elimina la sensació de quarta paret. Ha ampliat la caixa fins al límit: ara hi caben fins a 80 persones (respecte a les 60 de l’aventura anterior amb Vania). L’obra s’estrena avui i estarà en cartell fins al 29 de gener al Teatre Lliure de Gràcia. Ja no queden entrades. La producció es traduirà al castellà per fer gira i completar-ho amb funcions al Centro Dramático Nacional el Nadal vinent. El tedi de Gabbler és pertorbador en el cos de Bonnín.

Rigola reivindica en el seu decàleg (que pròximament estarà editat per poder-lo compartir amb altres directors escènics) la proximitat entre actor i espectador. De fet, la interpretació parteix de les coincidències entre el personatge i l’intèrpret i fuig de les amplificacions. Tot es diu des de la intimitat, com si s’estigués rodant en un primer pla de cinema. Al costat de Bonnín, Joan Solé, Pol López, Miranda Gas i Marc Rodríguez estan dalt de l’escena contínuament. Desapareixen els secrets. Tots escolten les rèpliques dels altres. Tots comparteixen aquest buit, i tensen les pauses amb les mirades silencioses. El text és dit sense carregar-lo d’emocions, com si fos el primer cop que està dit perquè han d’estar oberts que els passin coses durant la interpretació i hagin d’incorporar-ho a l’escena. De fet, fins i tot les paraules s’han reduït en una dramatúrgia que procura depurar la peripècia escrita per Ibsen el 1890.

Joan Solé actua amb una crossa per un accident durant els assajos. Coincideix amb la baixa que va haver d’agafar Francesc Orella per aquesta mateixa producció del Lliure el 2012: en aquell cas, va ser David Selvas qui el va acabar substituint a l’escena. Més curiositats. Pau Carrió va debutar com a director amb una versió d’Hedda Gabler en una sala d’assaig, el 2008 a la Biblioteca de Catalunya. Coincideix amb Rigola en què la màgia de la sala d’assaig es perd quan s’entra a l’escenari. I va provar de mantenir aquella estranya veritat tant tendre.Al Lliure, s’han vist set adaptacions d’aquest text des del 1978, amb la direcció de Pere Planella. Si el 2012 Laia Marull era la filla del general que protagonitza aquesta tragèdia, el 2007 va ser-ho Isabelle Hupert. Thomas Ostermeier, Daniel Veronese i la companyia Solitària n’han fet altres versions.