Colomé vola

Ja va sent hora que fem esment de Montse Colomé, una balladora que fa més de sis dècades que s’hi dedica. Ara és aquesta ombra de l’àvia mig russa de Jan Vilanova a l’escenari Sala Joan Brossa. Però també és a Moriu-vos i al Rèquiem nocturn de Pere Faura. I ha ballat a mig món, amb Savary, Carles Santos o els Comediants.

El més bonic que podem fer és, novament, una preciosa oportunitat per sintonitzar teatre des de les ones més bàsiques: un teatre viu, que es diu i es representa com qui comparteix una anècdota de sobretaula. El mèrit del muntatge és que, lluny de poder fer un biopic de Carmen Urondo Ezcurrechea (l’àvia real del dramaturg), construeix una peça fragmentada, des dels records de la infància i els més recents. En ells, el dolor trenca l’èpica i respira la humanitat de Les coses excepcionals o aquella màgia estranya de Salvació Total Imminent Immediata Terrestre Col·lectiva.

Mentre Pau Roca toca terra (interpretant el seu amic Jan, en primera persona), Montse Colomé permet una interpretació aèria, vola. Evitant les paraules, fent que la defineixi el seu moviment (sovint harmònic que transmet felicitat però també en moments d’estranyesa, d’incertesa). La catarsi es produeix quan, de sota dels records, es trenca l’ànim i esclata el plor. Molt íntim, gens melodramàtic. Amb aquesta nova alenada de vida (els pulmons s’eixamplen) es veu com els pins del costat de l’hotel impersonal són els mateixos que veia des de la residència de l’àvia. Que les mares, de grans, confonen les seves filles amb les seves mares. I el món roda. I la Montse vola lliure.