Crítica
teatre
Com abraçar una cria de pardal amb les mans
L’experiència que proposa Àlex Rigola dins de la seva caixa és similar a la de subjectar amb les mans una cria de pardal caiguda del niu: no es vol pressionar massa per no ferir-lo, però tampoc es pot deixar massa lliure perquè s’escaparia i no se’l podria alimentar. Probablement, la Sònia de L’oncle Vània era més pardal que no pas aquesta complicada Hedda Gabler, que té més alè de corb. Però la sensació de trencar les ales per part del públic (si sona un mòbil, si s’estossega, si es remou massa al banc) és la mateixa.
Rigola destil·la la trama en els intèrprets que passen a aportar el nom al personatge. Per això, la Hedda és Nausicaa, per exemple. Les relacions són les mateixes. Però es construeix des d’un ordit molt despullat: els actors no surten pràcticament d’escena; senten també el que Ibsen els pretenia amagar. Ara, s’escapen mirant al personatge que escolta, com provant de desconèixer els secrets que es revelen.
La manipulació de l’òrfena de militar és tòxica. Ella mateixa s’inocula el verí, decidida a matar la seva joventut, a enterrar el Romanticisme i assumir el tedi de la societat establerta. La seva antagònica, l’heroïna, és la Miranda, valenta, voluntariosa, però sense sort; sempre com una segona opció que resultarà la bona. Ho pot provar en Pol (l’estudiant brillant alcohòlic que revoluciona amb una tesi que pretén millorar èticament la societat) i ho coneixerà, probablement, més tard en Joan (el voluntariós marit que aspira a aconseguir plaça a la universitat). La Nausicaa, quan perd el control surt de l’escena. L’ocell malferit s’escapa per morir. Tràgic destí que remou el públic.