Floria Tosca a la Roma llibertària

El director d’escena Rafael R. Villalobos veu un paral·lelisme en la Roma que es descriu a la Tosca de Puccini amb l’actual: Roma subjuga els artistes al poder i els executa si veu perillar l’ordre establert. Per això, aquesta versió de Tosca que s’estrenarà demà, 4 de gener, al Liceu, juga amb l’anacronisme i, en una posada aparentment clàssica, hi introdueix capes per fer l’ullet a Pier Paolo Pasolini. La protagonista, Floria Tosca, es converteix en una amant d’un artista que aplaudeix i es llança a la llibertat que clama Cavaradossi. La seva reivindicació per la llibertat els durà a un tràgic però redemptor final. Hi ha prevista una sessió Under35 pel vespre de la cavalcada (no queden entrades) i s’espera una ocupació elevada, ja que la setmana passada ja hi havia el 80% de les entrades venudes. La coproducció, estrenada a La Monnaie, preveu 14 funcions fins al 21 de gener amb fins a quatre protagonistes alternant-se en el paper principal.

El públic del Liceu és un gran entusiasta de Tosca, que ja es va programar el 1902 a la Rambla, dos anys després de la seva estrena (prou complicada) a Roma. Segons els càlculs del director Victor García de Gomar, és la tercera òpera més representada a aquest escenari en tota la història: superaran les 200 funcions després de la temporada amb la producció de Villalobos. Lluny de conformar-se amb el classisme, el director musical Henrik Nánási ha assumit el repte d’enfrontar-se a aquesta coneguda partitura, amb l’esperit de “redescobrir tots els seus colors, tots els efectes que buscava Puccini”. El compositor havia quedat captivat per la interpretació de Sarah Bernardt en la versió dramàtica del llibret en la qual s’inspira. Puccini va voler posar-hi una música que respongués a les diverses emocions. Per això, Nánási la qualifica de la millor del compositor de La Bohème perquè Tosca sempre manté la tensió, independentment de la intensitat en què s’interpreti la partitura de cada escena.

Villalobos reivindica una òpera feta partir de l’escolta dels intèrprets i que pugui aportar diferents punts de vista per a l’espectador actiu. Per això, es pot veure el paral·lelisme amb Pasolini (que la Callas era la seva diva i no pas per la manera empipada amb què la soprano interpretava Tosca); i la pintura de Caravaggio (el pare de la pintura moderna amb uns clarobscurs psicològics). El temps fluctua, però la ciutat és sempre la mateixa. Perquè Roma és una icona arquitectònica que es manté al llarg dels segles i lluita sempre per prevenir-se d’allò que li pugui fer ombra. Ho és Caravadossi i també, ben real, Pasolini. Per això, Villalobos es lamentava en la roda de premsa quantes pel·lícules hagués dirigit Pasolini o què hagués escrit més Gacía Lorca si no haguessin estat assassinats pel feixisme (que a l’escena interpreta un maquinador Scarpia).

Floria Tosca la interpreten Maria Agresta, Emily Magee, Monika Zanetti i Sondra Radvanovsky. També Caravadossi el representaran tres intèrprets: Michael Fabiano i Antonio Corianò i Vittorio Grigolo, que substitueix Joseph Calleja per una laringitis molt severa. Zeljko Lucic i George Gagnidze interpreten el malvat Scarpia. El director celebra l’energia que els intèrprets han posat a escena i que ha permès una posada en escena millor que la imaginada, perquè s’hi ha afegit el punt de vista dels cantants. Lucic, amb 30 anys de carrera, ha confessat que la mirada de Villalobos li ha fet trencar el seu escepticisme amb les escenes contemporanitzadores perquè els ha fet la feina fàcil i la seva mirada s’adapta perfectament al llibret original.