Reporters d’abans

Podria semblar un contrasentit que en plena crisi de la premsa escrita comencin a proliferar les traduccions, reedicions i recopilacions del periodisme de l’edat d’or, però potser és justament ara, en què la informació es confon amb el xivarri; l’opinió, amb l’insult, i el periodista, amb un tertulià perdonavides, que certs referents són més necessaris que mai. És així que han coincidit a les llibreries dos títols fonamentals per primera vegada en català, L’imperi, de l’imbatible Ryszard Kapuscinski, recuperat per Folch & Folch, i El periodista i l’assassí, de Janet Malcolm, amb el qual Arcàdia repara l’inexplicable desinterès amb què ha estat rebuda fins ara a casa nostra el treball de la influent reportera de The New Yorker. Tots dos van ser publicats en castellà a principis dels anys noranta, però ja aleshores eren més aviat honroses excepcions, com les col·leccions de no-ficció d’Anagrama per on van treure el cap Günter Wallraff, Christopher Hitchens, Michael Herr o Jon Lee Anderson. Perquè el fet insòlit és que la gran difusió dels autors canònics de l’art de la crònica, l’article literari i el reportatge d’investigació no va arribar ni tan sols al mercat espanyol fins al canvi de segle, és a dir, fins fa uns vint anys mal comptats. En català, l’espera ha estat encara més llarga, en bona part perquè un sistema literari que aspirava a refer-se de quaranta anys de prohibicions ho havia refiat tot a la novel·la per consolidar una base sòlida de lectors, i això malgrat que A sang freda, de Truman Capote, traduït prou aviat, és una magnífica demostració de les argúcies narratives que el periodisme comparteix amb la ficció. Ha hagut de transcórrer molt de temps, doncs, perquè els assajos periodístics de Patrick Radden Keefe es convertissin en fenòmens d’èxit gràcies a la perícia de Periscopi, o perquè l’aposta de Raig Verd pel formidable “cor de veus” que desplegava Svetlana Aleksiévitx permetés descobrir, abans que la coronés el premi Nobel de literatura, una de les escriptores que han reflectit millor la fi de l’era soviètica i alguna cosa més, que té a veure amb els replecs de la memòria, amb les capes de veritat que la por acaba sepultant i amb la naturalesa mateixa de l’ésser humà com una criatura que narra.

De Janet Malcolm ja n’havíem pogut llegir en castellà els articles sobre art i literatura de Cuarenta y un intentos fallidos (Debate); La mujer en silencio (Gedisa), on explorava la relació entre Sylvia Plath i el seu marit, el també poeta Ted Hughes, o el reportatge Ifigenia en Forest Hills (Debate), sobre el judici contra Mazoltuv Borujova, acusada de contractar un sicari perquè matés el seu marit, amb qui es disputava la custòdia de la filla. En català, res, fins que Arcàdia ens lliura El periodista i l’assassí, el més famós dels seus llibres, sobre el judici que als anys vuitanta va enfrontar el periodista Joe McGinnis amb Jeffrey McDonald, un metge condemnat per l’assassinat de la seva dona i les dues filles petites que s’havia sentit traït pel reporter, amb qui havia acordat els drets d’escriure un llibre sobre el seu cas, confiant que el retrataria com una víctima i no com el psicòpata que va tornar-li el mirall inesperat de l’obra. Tot l’assaig de Malcolm, a banda de la dissecció del judici (un dels advocats dirà: “La transcripció d’un plet és un tractat sobre la malevolència”), és de fet una indagació sobre l’ètica que hauria de regir la relació entre entrevistador i entrevistat, que MacGinnis va vulnerar en manifestar més empatia de la que convenia amb un criminal per assegurar-se l’exclusiva del cas, i McDonald, al seu torn, en creure que el periodista estava al seu servei, i no al del text que havia d’escriure.

De Kapuscinski, que sí que havia estat traduït al català (Eben, Viatges amb Heròdot, Un dia més de vida, L’emperador), arriba ara oportunament, en ple bel·licisme expansiu de Rússia, L’Imperi en la nova col·lecció de Folch & Folch dedicada a la literatura de no-ficció i estrenada amb Kennedyana, de Vicenç Pagès Jordà, destinada a esdevenir un altre clàssic. Relat dels viatges que Kapuscinski va fer a l’antiga Unió Soviètica, el tercer imperi més important després de Roma, tant el 1939, quan essent encara nen va conèixer el significat de la paraula deportació, com el 1967, però sobretot entre 1989 i 1991, just quan l’URSS es desintegrava, no només ajuda a comprendre aquest país de repúbliques fragmentades, sinó que regala escenes precioses, com la trobada amb la petita Tània mentre salta bassals a Sibèria, que explica al foraster que pot saber si els seus amics ja han fet el camí cap a l’escola pel passadís glaçat que queda obert enmig de la boira.

Kapuscinski i Malcolm no són els únics mestres del periodisme dels bons temps que tornen a les llibreries. Per primera vegada, el també periodista Xavier Febrés ha seleccionat per a Destino 52 dels més d’un miler d’articles setmanals que Josep Pla va publicar a la revista del mateix nom sota l’epígraf “Calendario sin fechas”, entre el 24 de febrer de 1940 i l’11 de desembre de 1975. El poc interès fins ara a publicar-los és possible que es degui al fet que van ser escrits en castellà, tot i que és sabut que Pla se’n serviria com d’un fructífer banc de proves per alimentar els llibres que va poder tornar a publicar en català a partir de 1946. Comanegra, per la seva banda, ha recopilat els articles de dues escriptores sorgides del filó de la premsa dels anys trenta que ens hem estat perdent durant massa temps: Film & Soda, de Rosa M. Arquimbau, i A la recerca de la dona moderna, d’Anna Murià. Són tries que remarquen el compromís de les autores amb l’emancipació de l’era del sufragi femení, com també el tenia, des d’una òptica més aburgesada, L’etern femení, de Llucieta Canyà, de qui la Fira Indilletres rescata un centenar d’articles i poemes, precedits d’estudis de Xavier Cortadellas, M. Àngels Cabré, Vicenç Pagès Jordà, Neus Real i Judit Pujadó, a Llucieta Canyà, l’etern oblit.