L’indòcil Garcia Sevilla

Fins fa molt poc, Ferran Garcia Sevilla (Palma, 1949) ha tingut el seu passat com a artista conceptual enterrat al taller, en una nau de Sant Just Desvern. Algunes obres ni tan sols recordava haver-les fet. Fent neteja a l’ordinador va redescobrir, per exemple, el vídeo que va crear arran de la mort de Salvador Puig Antich: va clavar a la paret amb quatre xinxetes la portada d’El Caso que informava de l’execució i la va filmar amb les mans tremoloses. De l’oblit ha fet el salt al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC), aquest i mig centenar més de treballs seus, la majoria gestats impulsivament a finals dels anys seixanta i durant els setanta i mai exposats.

L’artista va donar carta blanca al conservador d’art modern i contemporani del museu de capçalera de l’art català, Àlex Mitrani, perquè escollís el que volgués de tot el seu corpus creatiu. “Necessitava alliberar espai del meu estudi”, etziba Garcia Sevilla amb aquell punt d’ironia amb què sovint parla, tot i que és ben cert que té el magatzem al límit. És, compte, la primera donació d’un creador viu que s’escola al MNAC, de moment amb una exposició temporal (Tensions i revoltes) però amb la idea d’incorporar-la a la permanent quan el museu creixi al pavelló de Victòria Eugènia. Mitrani ja s’imagina el vídeo de Puig Antich clausurant el futur recorregut de l’art de la postguerra. Garcia Sevilla, descregut i renegaire per naturalesa, posats a transgredir abans començaria per fer una bona sacsejada a les sales del romànic. Per dir-ho d’una manera suau, li provoquen somnolència.

La presentació d’una part, no tota, d’aquest fons ara de domini públic al Palau Nacional és alhora l’estímul per visitar una gran revisió dels més de 50 anys de trajectòria de l’artista al centre d’art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat (Cosmos-caos), on s’imposa l’altre Garcia Sevilla, el que als anys vuitanta es va erigir en un dels pintors catalans més reconeguts internacionalment. Amb fama de persona difícil, per evitar dir que no s’ha deixat fer passar per cap adreçador, els darrers temps s’havia difós molt poc en els aparadors de l’art. No caiguin en el parany de compadir-lo. Va amb el seu caràcter, dur com una pedra. Enemic de la nostàlgia lacrimal, té altra feina: pintar diàriament teles immenses amb una ansietat que li és alhora balsàmica.

I desbordant d’energia, la que ha traslladat ara, i fins al 28 de maig, a la doble mostra. “És una exposició d’impactes que exploten als ulls”, exclama. Al MNAC, la bomba que hi ha fet caure invoca la rebel·lia d’aquell jove de menys de vint o de vint i pocs anys asfixiat per la cultura del nacionalcatolicisme i que té la urgència d’expressar-se com escopinades de lava volcànica. Caragola el seu missal de la primera comunió. Arreplega monedes de pesseta amb el rostre de Franco vandalitzat i les guarda dins d’una caixa de col·leccionista. Travessa una bandera espanyola i una hòstia consagrada amb una agulla. Dispara una ràfega de fotografies amb la càmera de cap per avall mentre fuig dels grisos que el volen atonyinar. Llança al mar ampolles amb un missatge, escrit en un paperot de color rosa: “Art és just un mot”.

Abjura així de l’hegemonia de la pintura informalista deïficada, capitanejada per Tàpies, i carrega contra totes “les perversions” de la modernitat artística: els egos exacerbats, l’eurocentrisme, la mercantilització i la banalització de la cultura com un producte d’entreteniment. Garcia Sevilla no va d’il·luminat descobridor de cap sopa d’all i es limita a replicar el gest del Miró que creava pel pur plaer de crear quan feia dibuixos a la platja que desapareixien tot d’una amb una onada. Ell farà el mateix gargotejant a la sorra el seu DNI.

L’influx mironià també és molt present en les seves peces actuals. Al cap i a la fi, la visió de conjunt de la seva obra (mai abans s’havien barrejat en un mateix espai els treballs conceptuals i els pictòrics) dissol els aparents talls i fa aflorar tot d’inquietuds constants. La violència, “motor de transformació”, i el poder i els seus estratagemes per blindar-se en són potser les preeminents, amb un projecte culminant que també ha engreixat les col·leccions del MNAC, el tríptic Guerra (2014), un arbre genealògic de saviesa universal que juxtaposa imatges i textos de filosofia, sociologia, política, història, matemàtiques, literatura i ciència; aquesta, una de les seves obsessions que és incapaç de desimbricar de la seva pràctica artística. No té cap interès per les últimes modes, tendències i booms (paraules que per si soles ja el repugnen) de l’art sinó, diguem-ne, per la teoria física de les cordes, un model d’explicació de l’univers.

Les seves pintures, de tècnica sofisticada, són un magma intricat, sí, i què? Ell es pregunta per quina estranya raó l’art ha de renunciar a la complexitat que assumim com a normal en les altres disciplines del coneixement. “Hi ha molts artistes que abusen de les metàfores simples o simplistes. El 99% de l’art és una bombolla, i ple de tòpics”, es dol, i és especialment crític amb l’art polític –“políticament correcte”– que penja als museus.

Garcia Sevilla ha jugat sovint a la confusió canviant les datacions de les seves obres. Fa una eternitat que no actualitza el seu currículum. Privilegia el que farà al que ha fet. Sempre es fixa nous camins no predeterminats. Al centre d’art Tecla Sala va decidir crear fora de guió un mural gegantí conjuntament amb Víctor Jaenada. És poderosament magnètic però s’acabarà destruint. Mentrestant, l’ha reprès al taller i assegura que ja no hi té res a veure.