Mig segle posseïts

“És massa real”, “fa massa por, me’n vaig a casa”, “el meu cor batega massa, no ho puc suportar”... Declaracions com aquestes s’anaven multiplicant a cada poble, ciutat i país en què s’estrenava a finals del 1973 una pel·lícula titulada L’exorcista. Lluny d’espantar els qui no l’havien vista, el boca orella no va fer res més que inflamar la morbositat i les ganes de comprovar si n’hi havia per a tant, fins al punt que aquella cinta passés d’exhibir-se a 24 sales dels Estats Units i el Canadà a ser tot un fenomen de masses.

D’això en farà cinquanta anys, dos abans no s’estrenés Jaws (Tauró), de Steven Spielberg (1975), o Star Wars (La guerra de les galàxies), de George Lucas (1977), considerats els primers blockbusters que reinventarien els models de producció i promoció a Hollywood. El film de William Friedkin, adaptació de la novel·la d’èxit de William P. Blatty que plasma el relat terrorífic basat en fets reals de l’exorcisme que practiquen a una nena suposadament posseïda pel diable, va esdevenir durant un temps la cinquena pel·lícula més taquillera de la història. I malgrat que hagi passat mig segle, és tornar-la a veure i esgarrifar-se; potser per això mateix ningú avui dia renega que aquest film rebés el reconeixement de la crítica que un any després li atorgaria un Globus d’Or a la millor pel·lícula del gènere dramàtic. Drama ho és, com també un excel·lent film de terror.

L’exorcista, amb tot, no va ser l’única gran pel·lícula que va acaparar l’atenció del públic. El 1973 va ser prolífic, i al pòdium de la taquilla i de guardons de la indústria cinematogràfica nord-americana hi va haver dos altres títols que van batallar fort: El cop (The sting) i American Graffiti.

Si l’abans esmentada era de Warner Bros, aquestes dues altres van ser produïdes per Universal Studios. Pel que fa a El cop, dirigida per George Roy Hill, era d’esperar que la reunió novament de la parella de culte Paul Newman i Robert Redford, després del seu treball conjunt a Dos homes i un destí, fos un èxit assegurat, com així va ser. Malgrat ser un producte indissimuladament manufacturat per la gran maquinària de Hollywood i, per tant, un producte d’allò més comercial, la pel·lícula sobre dos estafadors brilla com a metàfora del prodigi de la mentida del cinema, sobre la manera que el cine juga amb la nostra incredulitat i construeix una realitat aparent, autònoma i plena de vida. Va estar nominada a deu Oscar, dels quals en va guanyar set, entre ells el de millor pel·lícula.

I si hi ha una pel·lícula d’allò més dels setanta però que paradoxalment retrata els anys seixanta, aquesta és sens dubte American Graffiti, l’obra amb què George Lucas (sí, el mateix mestre Jedi) es va doctorar com a cineasta de prestigi. Ho va fer evocant la seva adolescència i un món que s’estava enfosquint amb la guerra freda i la del Vietnam, il·luminant amb neons les nits a la deriva per trobar una noia entre els balls d’institut o a les carreres il·legals amb lluents Thunderbirds. Va obtenir cinc nominacions als Oscar i bé va merèixer un Globus d’Or a la categoria –això dels gèneres és de riure per no plorar– de millor musical o comèdia.

D’aquella bona collita del 73 van reeixir també Serpico, Xacal, Papillon, Amarcord, L’empremta (Sleuth), Soylent green: Cuando el destino nos alcance, Jesus Christ Superstar, Secrets d’un matrimoni i El espíritu de la colmena. I és clar, Viu i deixa morir, el debut de Roger Moore com a agent 007, i Enter the Dragon (Operación Dragón), malauradament aquesta perquè suposaria l’última aparició de Bruce Lee abans de morir sobtadament i amb un feix de misteri el 20 de juliol de 1973.