Barcelona extinta

Plaça de Garriga i Bachs de Barcelona. Una dona vella atreu l’atenció dels vianants amb un teatret del destí. “Los pajaritos sabios le sacarán su horoscopo por 10 pts.” És el reclam del rètol que corona les gàbies dels ocells endevinadors: Maravilla, Mimosa, Linda i Faraona. N’hi ha un que, fora dels barrots, ja té al bec la carta màgica. Molt a prop, a la plaça Nova, un gitano trenca la monotonia amb un número que protagonitzen una cabra i un mico. Mentrestant, al carrer dels Assaonadors, les façanes estan guarnides de roba estesa, els nens juguen a pilota i llegeixen tebeos i els cotxes aparcats fan fila sobre les estretes voreres. I a la Borsa s’imposa una altra realitat: la d’uns homes, cap dona, que ni els crits que fan espanten el color negre que tenyeix l’espai, amb l’excepció de les seves calbes, els colls de les seves camises i els seus papers, d’un blanc impol·lut.

Som a la Barcelona dels darrers anys de la dictadura i de l’alba de la democràcia i que encara no té la més mínima intuïció que una dècada després emprendrà la gran transformació modernitzadora dels Jocs Olímpics. Una Barcelona propera en el temps però que avui és una Barcelona pràcticament extinta o, en tot cas, irreconeixible. Qui la va documentar, sense tenir llavors cap consciència que la documentava, era el fotògraf Jordi Pol (1949), un joveníssim veí del Camp de l’Arpa que va descobrir la Ciutat Vella amb la mateixa sorpresa que ho hauria fet un pagès del Pirineu. Ell, però, armat amb la seva càmera Asahi Pentax, un instrument que va haver d’aprendre a fer-se seu. “La meva escola de fotografia? El carrer”, engalta. El seu autodidactisme també es va forjar amb una mica de trapelleria: fullejant d’estranquis en una llibreria l’icònic Barcelona, blanc i negre, de Xavier Miserachs. No cal ni dir que no se’l podia comprar.

Jordi Pol va posar punt final a la seva carrera el 2014 i cinc anys després va donar tot el seu fons (més de 30.000 negatius, contactes i tiratges realitzats per ell mateix) a l’Arxiu Fotogràfic (AFB), que ara, amb el seu bon fer de sempre, li ha organitzat una exposició, Entre la multitud (fins al 14 de maig), centrada en el seu treball més primerenc, el que va del 1966 al 1987, de la ciutat deprimida del franquisme al darrer sospir abans de la seva nominació olímpica. Un món de cases de menjars amb les parets descrostades, de cinemes que estrenaven Soltera y madre en la vida, amb Lina Morgan i Alfredo Landa, de teatres que feien l’agost amb els espectacles de Sara Montiel i de barcelonins, molts d’ells avui vius, que s’amuntegaven a l’estació de França per anar-se’n de vacances o que jugaven a billar al Novedades del carrer de Casp. 

Pol s’ha guanyat la vida com a fotògraf publicitari. Va començar fent d’aprenent a l’estudi de Pere Pons; després de la mili, el 1972, es va associar amb Artemi Bellés i, tres anys després, ja es va establir pel seu compte. Però sempre va trobar estones per fer la seva obra més personal, la que no responia a encàrrecs que marcaven els resultats. “M’agradava passejar i perdre’m pels carrers, era un flâneur”, explica. En la seva manera d’afrontar fotogràficament la ciutat hi havia el segell del Centre Internacional de Fotografia de Barcelona, amb el qual va col·laborar entre el 1979 i el 1983. “Va ser un gran invent per a una nova generació de fotògrafs que volíem fer reportatges diferents”, sosté. La Barcelona que a ell li interessava era la de les classes mitjanes i populars arrelades, “la Barcelona de sempre”, indica Jordi Calafell, que ha compartit el comissariat de la mostra, integrada per 120 fotografies, amb Montserrat Ruiz (tots dos de l’equip de l’AFB) i Pol mateix.

És –era– la Barcelona de la vitalista Rambla, de la qual fotografia les façanes de totes les botigues, de dalt a baix. I sobretot té debilitat “pels gests de les persones”; els naturals i quotidians, indiferents a la presència d’una càmera. Pol s’atura en un quiosc atapeït de revistes de destape i capta el que sembla que és una dona renyant el seu marit, que està embadalit tafanejant les portades carnals. “L’humor és molt present en les seves fotografies; les mires amb un somriure”, diu Calafell.

Alguns, pocs, dels seus treballs es van difondre a la premsa. Per exemple, l’impagable reportatge de la Borsa, a Destino. “Van sortir quatre fotografies a tota pàgina i a sang. Va ser un regal.” També assumirà una comanda consistent a retratar escriptors catalans. A Juan Marsé l’immortalitza sense flaix perquè Pol estima “la llum dels llocs domèstics”.

La fotografia de denúncia no entrava en els seus plans, excepte en una ocasió que es va trobar per casualitat el seu antic professor de ciències naturals i el va motivar a tirar endavant junts un projecte que reflectís l’estat deplorable del litoral barceloní. Entre els mesos de gener, febrer i març del 1983 va fotografiar la costa entre Montgat i el Bogatell, on s’abocaven incontroladament residus industrials. Ajuntament de Sant Adrià. Se recomienda no bañarse en el mar. Aguas contaminadas. Conselleria de Sanidat. No cal afegir-hi res més. “Era un paisatge vergonyós i la pudor, insuportable”, recorda. Aquesta sèrie d’imatges va restar inèdita, cosa que el va deprimir. “No vaig cobrar ni un duro per la feina, però estic molt content d’haver-la fet.”

Entre el 1990 i el 2000, va dirigir l’espai de fotografia Francesc Català-Roca amb molta cura pels seus companys de professió, tant els consagrats com les joves promeses, i el 2002 va publicar el seu únic llibre, Belladona. Extracte d’instants, en el qual la dona té un paper privilegiat i, com sempre en les instantànies de Pol, és tractada amb elegància i respecte.