De Beirut al Maresme
Marta Orriols descriu a ‘La possibilitat de dir-ne casa’ una visió del que significa ser corresponsal d’un mitjà de comunicació inspirant-se en Txell Feixas Torras
Ara que la feina dels corresponsals s’està valorant de manera unànime, per exemple amb els premis que ha rebut Manel Alías i l’èxit dels llibres de Txell Feixas Torras (aviat n’hi haurà un de nou), l’última novel·la de Marta Orriols, La possibilitat de dir-ne casa (Proa; a Destino en castellà, amb traducció de Manuel Pérez Subirana), arriba ben oportuna. De fet, és un homenatge a la professió i, d’alguna manera, està inspirada en Feixas, la periodista de TV3 i Catalunya Ràdio que va estar anys de corresponsal a Beirut.
Marta Orriols confessa que escriu sense saber gaire on va, partint d’una espurna i desenvolupant els personatges i les seves emocions i vivències. “Intento que siguin més persones que personatges; no m’agraden els llibres marcats per una trama, per això sempre costa resumir les meves novel·les”, comenta Orriols en roda de premsa a la llibreria Ona de Pau Claris.
Després de gairebé vint anys com a corresponsal a l’Orient Mitjà, la Valentina torna a Barcelona i al poble del Maresme on va créixer. Ha fet de Beirut una llar, amb amics i companys de professió que han esdevingut la seva família a l’estranger. Però les experiències molt dures, de mort, de guerra, de destrucció, de caos i de pobresa, l’esgoten. La Valentina és una periodista de vocació, però necessita agafar distància d’una regió del món que l’apassiona i la desgasta a parts iguals, d’una professió que voldria exercir d’una altra manera.
“La novel·la va del pas del temps, del significat del terme casa i de la nostàlgia que ens pot generar”, explica Orriols. Què és la llar? Què podem anomenar casa? Finalment l’espai familiar es converteix en una font de petites revelacions que ajudaran la Valentina a traçar el seu itinerari vital i a reconèixer la seva necessitat de pertànyer a un lloc i a unes persones.
“L’espurna va ser que volia escriure sobre un retorn i veient els reportatges de Txell Feixas vaig pensar que em basaria en el món del periodisme, dels corresponsals. Em vaig preguntar com és la seva vida un cop tanquen el micròfon, i encara més en una cultura com la del Pròxim Orient.”
Així que va contactar amb Feixas. “No pretenia explicar la seva vida, però sí explicar de manera versemblant la seva professió i on la fa.” Hi apareixen conflictes reals, la guerra, els camps de batalla, i els va recrear “a partir de les cròniques” que va llegir. “Segons la Txell, ser una corresponsal t’obre més portes que no te’n tanca; penso que una dona pot explicar la guerra d’una manera més íntima i personal, per això vaig triar que la protagonista fos una dona”, detalla.
El problema va ser la pandèmia, que, al contrari d’altres autors, la va bloquejar creativament i, a més, li va impedir viatjar, la va obligar a canviar la novel·la i centrar-la més en el retorn. Quan finalment va poder anar al Líban i Feixas li va fer d’amable cicerone, la novel·la ja estava molt avançada, però hi va afegir algunes vivències. Als agraïments també hi apareix el periodista freelance i escriptor català Agus Morales.
“Volia explicar la sensació de tornar a un lloc molts anys després i que tothom ha canviat, menys tu.” Per això, per a la Valentina, tornar al seu poble del Maresme, a la casa familiar plena de records, no és tornar al caliu d’una llar segura i reconfortant. Hi retroba la família i els amics, però les coses han canviat. L’àvia és morta, la mare ha envellit, el pare està malalt. La germana, imatge de responsabilitat i deure, rep la Valentina amb retrets. La Valentina se sent com una estranya. Entre la nostàlgia i la culpa per haver marxat, desenvolupa una mena de síndrome de l’exiliada. A més, l’home que havia estimat, una història mal tancada, reapareix a la seva vida. També en l’amor se sent confosa. Bascula entre l’home que la va abandonar a Brussel·les i el trasbals d’una amistat diferent, a Beirut, amb una dona més jove que la porta a qüestionar-se els fonaments de la seva intimitat.
“Sempre parlo del moment actual i un dels molts temes que surten a l’obra són les relacions sexoafectives, que estan canviant molt la manera de relacionar-nos, però encara està en trànsit; el llenguatge políticament correcte ho envaeix tot, fins i tot l’àmbit emocional i familiar”, afirma Orriols.
Per l’editor, Josep Lluch, “el que fa la Marta Orriols no és un esclat efímer, un foc d’encenalls, interessa a editors de tot el món, com demostra que hagi estat traduïda a setze idiomes”.
“Destaca l’habilitat que té per posar el focus en les decisions que prenen els personatges, l’observació al marge dels clixés i com sap capturar la vida i que tingui algun efecte en un lector de Martorell o de Tel-Aviv, més jove o més madur, dona o home”, hi afegeix Lluch.
Marta Orriols (Sabadell, 1975) és historiadora de l’art i guionista de cinema. Va debutar amb els relats d’Anatomia de les distàncies curtes (2016), seguit de la novel·la Aprendre a parlar amb les plantes (2018), que va tenir molt d’èxit, i Dolça introducció al caos (2020).