Allò que ha marcat

Va ser el lúcid director d’orquestra Edmon Colomer qui, en finalitzar el concert homenatge a Manel Cabero de dimarts passat al Palau, no es va poder estar d’expressar a través de les xarxes socials que, aquella nit, s’havia respirat normalitat. Si hem de creure la visió del romanticisme que assegurava que la música constituïa la manifestació cultural que més permetia prendre la temperatura moral d’una nació, ens cal dir que, per unes hores, Catalunya va ser un país normal i amb altura moral. Obcecats i lliurats, tantes vegades inconscientment, al dictamen de la mare de la mort, és a dir, de la moda i d’allò que ven, veure un Palau amb una més que bona entrada fent un homenatge a qui va ser el fundador i alma mater de l’Agrupació Cor Madrigal no deixa de ser un seriós avís a aquells que estan oferint una paupèrrima i anormal vida musical lliurada gairebé tan sols al dictamen del mercat. No va ser el mercat allò que va potenciar la deliciosa vetllada de dimarts, amb tots els cors de l’esmentada agrupació, la JONC, el tenor Roger Padullés, els músics Marc i Montserrat Cabero, Pau Casan i Juan de la Rubia, sota la direcció de Pere Lluís Biosca, sinó allò que ha marcat i que ha acabat per establir-se com una referència. Navegant en un mar de confusió tan idiota com desmemoritzat, no només es va voler recordar Cabero, sinó també aquesta important figura de la composició i pedagogia musicals que va ser Narcís Bonet (1933-2019), de qui es va interpretar la seva magnífica cantata, filigrana en la seva instrumentació. Ho sap tothom, i és profecia amb text de J.V. Foix. Més enllà de la presència en el programa també de dues nadales estrena de Lluís Avendaño i Bernat Vivancos, a més de l’excelsa Cantata de Sant Nicolau de Benjamin Britten, que, com la de Bonet, va permetre participar al públic cantant amb la partitura en mà, és evident que el plat fort va recaure en l’obra d’aquell que va acabar sent –agafem aire!– hereu de la mítica pedagoga i compositora Nadia Boulanger. Costa de creure que, quatre anys després de la seva mort, la de dimarts hagi estat la primera obra de Bonet que s’ha tornat a tocar al Palau de la Música, quan el músic, establert de molts anys a París, va portar sempre la nació catalana al cor. Fins al punt que, no ho oblidem, la seva darrera voluntat va ser que els diners de les flors del seu enterrament fossin enviats als exiliats de Brussel·les. Al marge d’això, els puc assegurar que Bonet a París és en els cercles musicals un tòtem que, a casa seva, mereixeria més reconeixement i presència en les programacions. I és que Bonet, com Cabero, és del club d’allò que ha marcat. I ens cal dir gràcies.