Profilàctic

El Teatre Lliure indaga sobre noves formes teatrals a través de Katharsis. De les sis propostes, tres van arrencar el cap de setmana passat i tres més es podran veure el vinent. En l’equador d’aquesta edició, es pot reflexionar sobre la fórmula de trobar el distanciament brechtià amb les màscares (Domestic violence), els androides (Happiness, que continua oberta fins al 29 de gener) o la relació fantasiosa entre el públic i l’artista (The hole & corner travel agency, de Marga Socias). El compromís de l’art és més radical que mai (qüestionant el negoci dels psicotròpics o denunciant els abusos dels homes a les dones dins de la llar íntima) però es guarda la distància a través de formes que converteixen el personatge en un ésser artificial: A La plaza, de Conde de Torrefiel, se’ls tapa el rostre com si fossin maniquins per a una instal·lació en què es fa catarsi de l’atemptat el 17-A a les Rambles de Barcelona. Art contundent i profilàctic, alhora.

A l’Hedda Gabler que es representa al Lliure de Gràcia (fora de Katharsis), el jove marit diu que la felicitat és un estat vaporós que s’escola entre els dits de les mans. A Happiness, la tecnologia ha vingut per, aparentment, oferir un instant plaent de felicitat a partir d’un element químic concret (des d’antidepressius amb recepta mèdica, a pastilles venudes en la foscor de les nits de festa). En comptes d’una màquina que ofereix productes (des de begudes a galetes, elements electrònics o, si és al TNC, llibres de les obres en cartell de la temporada) de manera asèptica, aquesta particular venedora androide explicita (en anglès) quins són els efectes immediats que produeix cada al·lucinogen. La venda del producte per part d’una androide no té ètica. És cert que aquest dispositiu supera el tema dels androides. Rimini Protokoll en feia una reflexió filosòfica a Uncanny valley. L’androide no ven la seva habilitat sinó els productes que té al mostrari. Però l’espectador capta que un sensor el detecta i fa com si el mirés; indaga si els seus llavis poden pronunciar les oclusives amb el cop d’aire que fa tancar els llavis (es riu per sota el nas en veure les dents incisives i com treu la llengua, puntualment); o se sorprèn quan el pit de l’androide s’eixampla amb una respiració profunda i intensa després d’autoadministrar-se cada viatge del seu mostrari. L’androide ensenya els seus mecanismes del tors i extremitats superiors però cobreix el rostre amb làtex i les mans amb uns guants de cotó per insinuar una percepció humana.Aquesta diligent venedora no sap o no vol informar de les conseqüències de la seva farmaciola. Apareix com una màquina dispensadora evolucionada. Però, si es pensa en el temor de la Humanitat al fet que les màquines aprenguin a superar les normes dels seus inventors i a la seva capacitat per arraconar-los, l’androide es converteix en un maquiavèl·lic aparell per afeblir la voluntat humana i accedir al primer pas de la revolució de les màquines, com ja s’insinuava a Alba (o el jardí de les delícies). Quin és el súmmum de la degradació humana: l’ambició de sentir-se déus o d’enriquir-se sense tenir en compte la fragilitat de l’altre? L’androide, sigui com sigui, amb el seu somriure de làtex i uns moviments de celles i de dits de qui vola de plaer porta implícit qualsevol dels dos enganys.

També hi ha una violència soterrada a Domestic violence, una maratoniana peça de cinc hores, i són comptats amb dos dits els que van aguantar tota l’estona. Els protagonistes, un home i una dona vestits amb una màscara semiinfantil i un pianista que no deixa de tocar, com si fos el riu de vida del veïnat que no s’esglaia mai pels crits, els cops i els plors. La proposta juga a fer que el púbic se n’escapi també perquè la companyia permetia que aquest pogués entrar i sortir lliurement. Llum de sala oberta, i una obra que pretenia oferir una acció de violència reiterativa i en temps real. La cleca de l’home sempre acabava amb la màscara de la noia amb taques de sang. Era una acció curta i la seguia una estona llarga de recomposició de la noia i una sensació de poder-se repetir l’abús en qualsevol moment. Probablement no calien cinc hores per a una acció reiterativa, per a una amenaça tòxica, en una relació en què la dona era incapaç d’escapar-se, sota una dependència psicològica impossible d’entendre, des de platea. En clau de teatre, l’oprimit, el pianista, hauria reaccionat per alliberar la dona. El Katharsis d’enguany ha embeinat la radicalitat amb un preservatiu per a situacions extremes que mai haurien d’existir, que haurien de ser rebutjades socialment..