Picasso, amb molt cos
La galeria Mayoral reuneix set obres del geni, de tots els seus períodes, inclòs el barceloní, que desvelen la seva passió per experimentar amb la figura humana
La figura humana va ser el laboratori d’experimentació predilecte de Picasso. “I, sobretot, els nus femenins i els rostres. Picasso s’enamorava emocionalment i plàsticament de les cares, d’una bellesa particular”, sosté la historiadora de l’art Victoria Combalía, que ha col·laborat en l’exposició Picasso. Paisatges humans, que presenta la galeria Mayoral fins al 18 de març.
Estem en plena Celebració Picasso, el programa del cinquantenari de la seva mort, que es complirà el 8 d’abril, i aquest espai d’art de Consell de Cent ha fet un esforç per reunir set obres seves amb preus a partir dels 140.000 euros. És inusual que surtin al mercat tants picassos, i amb un valor afegit: n’hi ha de tots els seus períodes. El més llunyà en el temps és el jove de Barcelona, el que encara no ha tastat l’èxit, que s’ho passa teta retratant els seus amics catalans en situacions còmiques. La Mayoral aporta un dibuix de llapis de colors del 1902 en què Combalía identifica el pintor Sebastià Junyent al costat de dues prostitutes, i amb una frase entremaliada escrita en català que sobrevola l’escena: “Trieu i remeneu.”
El vincle de Picasso amb la seva estimada Barcelona el preserva una altra peça, aquesta feta 60 anys després. Es tracta d’un dels dibuixos originals de la sèrie de frisos que el malagueny va concebre per a la façana del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, concretament el dels gegants, el mural central. Mai exposat a Barcelona, és un treball fet amb llapis de carbó sobre tela, no pas sobre paper, que acabaria materialitzant a l’edifici de la plaça Nova l’artista noruec Carl Nesjar. “Picasso va triar un tema tradicional català i alhora alegre”, remarca Combalía. El cos humà que va fer prevaldre va ser en aquesta ocasió el dels nens lluint palmes i palmons Diumenge de Rams.
En l’exquisida mostra corprèn l’habilitat de l’artista per evacuar la seva genialitat en tota mena de suports, com ara un humil cartró sobre el qual va estampar, el 1969, amb retoladors, un rostre esquemàtic d’un mosqueter. És un Picasso vell però enèrgic que un any després reprèn una composició que el fascinava, el duel al taller entre el pintor i la model; aquesta, espedaçada en diversos plans que permeten veure’n tant la panxa com les natges. A creador i a musa també els veiem junts en una peça més antiga, dels anys cinquanta, i aquí emmascarats.
A l’última època pertany una altra joia de l’exposició, l’oli Fotògraf i mico (1965), amb els característics tons pastel que va fer servir quan la vida se li esmunyia. El mico (que posa davant del fotògraf, aquest estirat sobre una catifa amb les cames encreuades cap amunt, “gairebé abstracte”) no era un motiu nou per a ell. “A principi de segle a Barcelona ja havia fet micos. I, a més, n’havia tingut un, als anys trenta, quan estava amb Dora Maar, que el va fotografiar. Picasso no va voler saber res més de l’animaló quan el va mossegar”, anota Combalía.
Erotisme desfermat
L’octogenari artista va invertir els seus darrers dies en produir moltíssima obra eròtica. “En una conversa amb Brassaï li va comentar que la pèrdua de la potència sexual no havia disminuït pas el desig”, i a aquest fervor per exemple li va donar forma de dibuix a Nu, cabra i oriental (1967), amb el sexe d’una odalisca amb tot detall.
La Mayoral s’ha involucrat en l’Any Picasso amb aquest interessant projecte que és una avantsala del que ha d’arribar. A Barcelona, l’exposició més ambiciosa s’obrirà a la tardor, un cara a cara entre Picasso i Miró que es desplegarà simultàniament als museus dels dos artistes. Combalía signarà al catàleg un estudi centrat en els anys quaranta. “La II Guerra Mundial va trasbalsar els dos artistes. Picasso no es va moure de París, mentre que Miró, després de la Guerra Civil, va tornar, a Mallorca, però amagat rere un nom fals, Juan Juncosa [cognom de la seva dona]. Deprimits pels horrors de la guerra, es van refugiar en l’art, cada un a la seva manera, i amb una explosió de creativitat molt gran”, remarca l’especialista, que en té un altre, d’embat de reminiscències picassianes, aquesta temporada: una mostra de caràcter retrospectiu de Carmen Calvo que s’inaugurarà al març al Museu Picasso, i que comissariarà amb el director del centre Emmanuel Guigon. Hi haurà sorpreses, avisa, i algunes amb l’influx poderós de Picasso en el treball d’aquesta artista valenciana que fins ara no havia tingut visibilitat en els museus barcelonins.