“Petar-ho” al Sant Jordi

“Vull petar-ho davant del mirall, vull petar-ho tots els dies de l’any”, es proposa Josep Montero, cantant d’Oques Grasses, en una de les cançons més famoses d’A tope amb la vida, el seu cinquè disc. I renoi, com va petar-ho, ahir, aquest osonenc que, un bon dia, va jugar-se-la abandonant la seva feina estable d’electricista per provar fortuna en el sempre pantanós món de la música. No, però, davant d’un mirall sinó davant els 18.400 espectadors que havien exhaurit les entrades per al concert d’ahir a Montjuïc fa ja vuit mesos, amb els quals va compartir una de les grans nits de història recent de la música en català: el primer Sant Jordi de tota aquesta generació de música festiva que, entre festes majors, trompetes i trombons, fa uns quants anys que conquereix totes les places del país per on passen.

Oques Grasses va comparèixer a l’escenari del Sant Jordi quan passaven només uns minuts de les nou del vespre, amb tot un president de la Generalitat, Pere Aragonès, i una consellera de Cultura, Natàlia Garriga, a més d’Alba Vergés i Jordi Turull, a la llotja, i de seguida van fer evident que el d’ahir, titulat La gent que estimo, no seria un espectacle com els de la resta de la gira: quartet de corda, secció de vents encara més grossa del que és habitual, festival de projeccions i llums, pluges de confeti i, com a bon espectacle de Palau Sant Jordi, un escenari al bell mig de la pista, on els d’Osona s’hi van desplaçar fent-se forat entre les primeres files i havent interpretat ja algunes de les seves cançons més estimades, com Escopinya, Sta Guai o Petar-ho. “És un escenari de festa de barri”, deia Montero, complagut ahir de poder tocar tota l’estona del món perquè, a diferència de les festes majors, després d’ells “no hi havia previst ningú”. “Si ens quedéssim tota l’estona a l’escenari gran encara ens creuríem que som en Michael Jackson…”

Va ser a l’escenari “de barri” on van cantar Llum fluorescent, Cançó de l’aire, Cavall estable i, amb Montero tot sol a la guitarra i al bombo de la bateria, I want to break free de Queen, recuperada dels temps en què anava tocar en bars i el públic sempre estava d’esquena. “Jo sempre deia, aleshores: «Bona nit, Palau Sant Jordi!» I les quinze persones que hi havia devien pensar: «Què diu, aquest penjat?» És bastant flipant, doncs, que, dotze anys més tard, això pugui ser veritat…”

La festa, amb el públic de les grades dempeus des del primer minut, va continuar a l’escenari principal, on el grup, amb el vertigen que deu suposar tocar al Sant Jordi una mica més digerit, va anar creixent amb cançons com Cul o John Brown, amb la qual Montero va aconseguir també que el públic fes una onada força més sincronitzada del que sol ser habitual. Els ritmes sincopats del grup ja feia estona que s’havien fet un lloc en les entranyes dels espectadors, molt pocs dels quals no es coneixien la lletra de De Bonesh, interpretada amb la secció de corda i amb el llum encès de centenars de mòbils, o Serem ocells, cantada davant d’un sol groc i ben rodó al fons de l’escenari i moment indubtablement per emmarcar de la nit d’ahir.

Pujada de revolucions, a continuació, amb Petxina Lliure i un altre d’aquells temes que, tal vegada, algun dia, seran titllats d’himne generacional: In the night, amb els vents a tota pastilla i les influències caribenyes, també de banda valenciana, de les quals tant beuen a morro grups com Oques Grasses plenament al descobert. Flamarades (l’element que faltava per arrodonir un espectacle al Sant Jordi!) per rematar-la i final a ritme del “reggae a la cassola” que Oques Grasses predicava en els seus inicis amb cançons com ara Bye Bye i, també, de temes –Passos importants, Torno a ser jo, La gent que estimo– que han convertit Oques Grasses en un dels grups catalans més populars dels últims deu anys. Un senyor espectacle.