Gonzàlez Fabra publica un exhaustiu estudi sobre l’òpera a València

Ernest Gonzàlez Fabra (València, 1961) és un reputat estudiós de temes relacionats amb la història i la música. El seu darrer treballa és L’òpera oblidada. Crònica de l’òpera a València en el temps de Ferran VII (1801-1833), publicat per L’Institut Valencià de Cultura.

És un estudi històric exhaustiu del gènere operístic al llarg de 30 anys, període que va suposar una evolució i consolidació sorprenents de l’òpera a València. Va ser una època en què “a València, l’òpera va estar a punt de desaparèixer, però en tres dècades va recuperar la puixança de la qual havia gaudit i va acabar formant part del circuit líric europeu”, explica l’autor.

“Paradoxalment, una societat endarrerida –però de dinamisme creixent– va ser capaç de reviscolar la representació i inaugurar el teatre d’òpera més important de l’estat espanyol al final del regnat de Ferran VII”, afegeix. “L’art operístic es va veure interromput contínuament per les revoltes polítiques, la guerra, les epidèmies, les parades pel calendari litúrgic i el dol per la mort de membres de la reialesa”. A més, l’òpera havia de sobreviure a la censura, les càrregues fiscals, la Inquisició i la imposició legal del castellà com a llengua escènica, que van condicionar la forma i l’extensió del gènere.

Ernest Gonzàlez Fabra documenta en les 388 pàgines del llibre fins a 400 representacions, entre el 1801 i el 1833, descrites en el seu context històric i analitza l’arribada de l’opereta francesa abans de la invasió napoleònica, la fi de les obres classicistes i l’esclat del rossinisme.

En el moment de la mort del rei l’òpera es trasllada de la vella sala de la Botiga a la Balda al Teatre Principal. Aquest trànsit va coincidir amb l’eclosió de l’òpera belcantista en la llengua original i el retorn a València d’artistes italians de primer nivell, que van consolidar l’art líric com un fenomen molt rellevant en la vida social i cultural valenciana.