“La novel·la ajuda a entendre la realitat”

L’origen del cicle es deia La pira dels dies, que vaig enviar al premi Pla de 1984 i no va ser seleccionat. Estàvem en ple debat entre literatura rural i urbana, i van considerar que això meu era un híbrid que no se sabia ben bé on havia d’anar; era massa perifèric a tot, als corrents de moda i a la mateixa literatura catalana. En rellegir-la, vaig veure que demanava expandir-se, però cada vegada que acabava un volum em quedava sense esma i hi posava alguna altra novel·la entremig. Primer va ser Zapata als encants, i després, L’home que va estimar Natàlia Vidal, on de fet hi ha el mateix personatge amb altres noms i a l’edat adulta. Agafava altres parts de mi que em permetien tornar a la trilogia amb un coneixement més ampli que podia projectar sobre aquell noi adolescent.

Perquè era una obra molt personal. No és una autobiografia, ni unes memòries novel·lades, però sí un material que he viscut i que m’interrogava molt sobre la meva posició al món i el meu propi creixement. Allò que intentava posar en aquesta trilogia sobre la primera adolescència és una cosa molt senzilla: jo no em sentia prou integrat a la vida del meu barri. Potser portes a dins un dimoni que no et permet formar part de la tribu, o potser la tribu veu en tu algú que no és de la mateixa corda. Per tant, la trilogia és un reconeixement d’aquella gent i aquella època, i alhora una petita venjança per no haver-me admès tal com jo era.

Les bones novel·les, com deia Nabokov, són aquelles que recreen el món amb una veu pròpia, amb una pinzellada de bellesa i sensibilitat; creen una veritat interna que obliga el lector a endinsar-s’hi si vol copsar aquesta qualitat artística. Per això les veus dels grans autors ens són tan familiars: hi ha una matèria que té vida pròpia, i és tan versemblant com la mateixa realitat i a vegades fins i tot més penetrant. La realitat se’t presenta informe, feta grumolls, irromp com un huracà o una tempesta, i destriar el gra de la palla no és tan fàcil. La novel·la no canvia la realitat, però ajuda a entendre-la, i això ja és molt.

De Dickens vaig aprendre que no hi ha personatges secundaris. Tots tenen caràcter, estan definits per la seva posició moral, serveixen a la trama i sempre tenen una trajectòria. No hi ha herois, ni tan sols el protagonista se’n pot considerar: simplement hi he posat el focus.

La meva educació sentimental prové de les dones: la meva mare, les seves amigues, les clientes de la botiga, les noies renoueres que es crepaven els cabells als anys seixanta. Em sentia fascinat pel secret de les dones, perquè en el fons el que m’atreia era el secret de la meva mare, per dir-ho en termes de psicologia recreativa. El trànsit de les fades reflecteix aquesta recerca, i la paradoxa és que, quan s’acaba la trama, el lector es troba que tot allò que li han explicat no és el que era. El joc entre ficció i realitat, o entre memòria i novel·la, desvela que cadascuna porta el seu secret i el seu misteri, i la possibilitat que totes dues es fonguin en una de sola és impossible. Això fa que, a diferència de la novel·la del XIX i part del XX, ni jo mateix sàpiga si tot això que he estat narrant respon a alguna cosa semblant a la realitat, o si és un invent, una projecció dels meus fantasmes, les meves mancances, les meves obsessions i les meves lectures.

Són veus que venen del fons del pou de la història més arcaica. L’Eulògia és cega precisament per això: és una homèrica tancada en un jardí clos. Encarna la veu anònima que expressa veus col·lectives, aquelles de l’“abans de la guerra”, o del “temps normal”, perquè no es podia dir “durant la República”. Com que no es pot explicar la història, es fa a través de ficcions que reflecteixen com de sols van quedar els homes en aquesta terra desolada sense el suport emocional de les dones, com van quedar orfes de sentiments perquè els havien gastat tots a la guerra: morts, perseguits, exiliats, empresonats.

En part la trilogia pretén recuperar el dol de la gent, que no l’ha pogut expressar públicament ni a través de cerimonials, ni monuments, ni homenatges. La paradoxa més feridora és que no ho van poder fer durant el franquisme i, amb la democràcia, van trobar-se que el Camp de la Bota desapareixia sota les obres del Fòrum i una placa que deia: “Lamentem la mort de tothom.” Doncs no. Hi va haver persones afusellades injustament, perquè no només s’hi ha de comptar els que havien combatut a la guerra, sinó els que van ajusticiar per haver participat en la lluita clandestina. No és el mateix cas dels militars que es van aixecar contra el govern legítim i van ser afusellats per rebel·lió. En aquest sentit, la humiliació i el patiment han estat dobles, primer pel règim dictatorial, i després, deformat per una concòrdia mal entesa. Hi ha fets verificables, començant pel judici sumaríssim a Companys. I aquesta veritat és tan lluminosa com el sol i tenebrosa com el franquisme. I ho sento molt: no és el mateix el sol que la tenebra.