Mirador
L’Espinàs, el meu avi
Què puc dir del meu avi? Espinàs és un cognom reconegut pels catalans, un cognom que m’omple d’orgull. Ha estat molt habitual a la meva vida que en presentar-me, “Em dic Ricard Espinàs”, la gent exclami: “Ostres! Espinàs! Com l’escriptor!” I la repetitiva resposta: “Sí, és el meu avi”, sovint amb un somriure a la meva cara.
Deixa un llegat extens com a escriptor i periodista. Algú em va dir que té el rècord Guinness mundial d’articles publicats en premsa. Em pregunto si és veritat, però en qualsevol cas impressiona la xifra dels que va escriure.
També ha estat polític i va crear Els Setze Jutges amb el moviment de la Nova Cançó. I per a molts, un mestre.
Quan jo era molt petit, tinc records de dir als meus pares: “Mireu! L’avi està a la tele!”, de quan feia programes d’entrevistes a TV3. I no oblido que és autor, amb Jaume Picas, de la cançó en català més escoltada en la història, l’himne del FC Barcelona.
Si una cosa he admirat d’ell és el seu saber estar, la seva conversa culta, les seves respostes refinades, sempre correctes, amb cada paraula ben estudiada com a gran comunicador que era. També les seves anècdotes, que amb el temps, les que puc recordar, guanyen importància perquè ara les entenc millor. A la seva manera, va contribuir, i molt, en el despertar de la cultura catalana postfranquista, havent d’evitar la censura, tot sovint.
Soc activista independentista i un dels més dels 4.500 represaliats, i encara que mai ho vaig poder parlar seriosament amb ell, crec que ho aprovaria. I jo valoraria els seus consells.
Per posar-hi un toc d’humor, explicaré que soc informàtic. I ell no era gaire amant de les tecnologies... Era un tema recurrent, encara que una mica tabú, que ens feia gràcia tocar de tant en tant a la família: la negativa persistent del meu avi a escriure en un ordinador, en comptes de fer-ho amb la seva estimada Olivetti. Potser, per coses com la màquina d’escriure, o l’olor de pipa del seu despatx, valoro el punt antic de les coses.
Vaig anar a l’església de Costoja expressament, per veure la Mare de Déu de l’Espinàs, que m’havia comentat l’avi feia temps. També he anat al mas Espinàs, perdut per la muntanya d’Espinelves, que vaig descobrir gràcies a les tecnologies. Gràcies a aquests viatges d’autodescobriment he pogut aprendre el significat del nom Espinàs, tan senzill com un sinònim de la planta de l’arç blanc, una planta espinosa, d’on se’l coneix com a espinàs o espinarç al Vallespir. Les coses antigues són perfectes per la seva senzillesa.
A TV3 sento que el so de les tecles de la màquina d’escriure ajudaven el meu avi a concentrar-se. Era un amant del saber estar. I parlava un anglès refinat. Durant la meva estada de més d’un any a Anglaterra vaig aprendre un costum que tenen els anglesos: “Si funcionen, no cal canviar les coses.” Com per exemple les aixetes, una de molt calenta i una altra de freda, que podrien ser una de sola. Però perdrien l’elegància, la tradició, i no és només canviar la màquina d’escriure, és canviar una manera de fer, de ser.
La vida continua i, malgrat que l’avi ja no hi és, ningú pot negar que l’Espinàs serà sempre en la memòria col·lectiva d’aquest poble que tant s’estimava, que té un nom i el sap tothom, el poble català.