El penúltim comiat

El penúltim comiat de Josep Maria Espinàs, perquè l’últim serà aquest migdia, va tenir lloc ahir al Saló Sant Jordi –una estança noble, i més que ho serà quan retirin els frescos espanyolistes– del Palau de la Generalitat, on li corresponia per ser qui ha estat per al país i per haver rebut la medalla d’or de la Generalitat.

Abans d’accedir al saló –i després de pujar les escales, que no van fer enrere les persones de més edat– hi havia una taula alta amb el llibre de condolences perquè, qui ho volgués, se n’acomiadés per escrit. Un espai concorregut però sense cues perquè hi va haver un degoteig continu de ciutadans, com la pluja que va ruixar Barcelona des de mig matí.

El fèretre estava cobert amb una senyera i, al damunt, un ram de roses. Al costat hi havia un escriptori amb elements personals cedits per la família i triats amb molt bon gust. Un bust d’Espinàs fet per Josep Maria Subirachs, algunes pipes, dos diccionaris, un llibre, una samarreta del Barça amb el seu nom i la màquina d’escriure Olivetti amb un full en blanc posat, per si volia escriure alguna cosa, simbòlicament, és clar. A la paret del fons, un retrat d’ell, fet per Santiago Bartolomé, amb l’Olivetti davant i Espinàs darrere. Fins al final, ell en un segon terme modest.

Al matí, mentre situaven el taüt al lloc que corresponia i on es va estar fins a les set del vespre, va sonar la cançó Pensée des morts, de Georges Brassens, un dels cantants preferits d’Espinàs.

La família Espinàs va ser la primera a retre-li homenatge, acompanyada pel president Pere Aragonès, que li va dedicar un breu parlament. Altres personalitats que hi van anar passant van ser els expresidents Jordi Pujol i Artur Mas; els polítics Ernest Maragall, Laura Borràs, Albert Batet, Mònica Sales i Salvador Illa; l’alcaldessa Ada Colau i el president d’Òmnium, Xavier Antich, entre altres. Si més no al matí, es va trobar a faltar més presència del món del periodisme i la cultura –hi van ser la directora de la Institució de les Lletres Catalanes, Izaskun Arretxe; l’editor Joan Riambau i el periodista Albert Om, entre altres–, tot i que probablement sí que se’ls veurà avui en el darrer comiat, a les dotze del migdia, al tanatori de Sancho de Ávila de Barcelona. Alguns hi van ser en format de corona de flors, com el Barça i Lluís Llach. I també hi era qui aquests dies ha tingut una omnipresència obligada als mitjans, l’editora Isabel Martí, companya de camí –i en el cas d’Espinàs això és textual, perquè van fer alguns viatges a peu junts, a més de la tasca editorial– de l’escriptor i periodista.

Just uns pocs metres damunt el fèretre, com un gran pèndol amb alguna cosa d’amenaçant, quedava l’enorme làmpada de llàgrimes –oportunes– de vidre. Un llum que no calia perquè ja el tenia Espinàs. Isabel Martí va fer evident una coincidència, que quan avui sigui enterrat, “farà quatre anys justos que va ser enterrada la seva filla Olga”. “I això no és intranscendent, perquè ell era hipersensible, també molt intel·ligent, i ja havia dit, quan va morir la seva filla, que amb ella marxava la llum que no li va fallar mai”, hi va afegir Martí. Va ser un home de llums i sense ombres o, en tot cas, una gran ombra sota la qual s’han aixoplugat molts escriptors i encara més lectors.