La bíblia de Tarantino

S’ha fet esperar, però ja és aquí. Columna i Reservoir Books han publicat traduït a la llengua catalana (a càrrec de Núria Parès Sellarés) i castellana, respectivament, el nou llibre de Quentin Tarantino dos anys després del seu debut literari amb la novel·la Hi havia una vegada a Hollywood. En aquesta ocasió es tracta d’un assaig literari, titulat Reflexions sobre cinema (de l’anglès Cinema Speculation), amb el qual el cineasta nord-americà ofereix al lector un viatge íntim per les seves pel·lícules preferides –que tant es reflecteixen en el cinema que fa– i contagiar el seu amor pel setè art.

Només pel pròleg (El petit Q mira grans pel·lícules) ens atrevim a situar aquest llibre –que és, alhora crítica i teoria cinematogràfica i un diari personal literari– a l’altura de clàssics del gènere com el que van escriure Hitchcock, Truffaut i Buñuel. Aquí destaquem només set dels films als quals dedica més atenció d’entre més de 800 títols als quals fa referència.

Comencem amb Bullit (1968), de Peter Yates, que, com explica Tarantino, Steve McQueen es va fer pregar per fer-la, bàsicament perquè com a bon entusiasta del nou hippisme l’actor odiava els policies i, és clar, “no podia fer el paper de porc”. I té clar que Bullit va canviar el gènere policíac i va crear les pel·lícules d’acció modernes.

De Harry el Brut (1971) explica que a Don Siegel l’anomenaven el cirurgià i, per ell, després de dirigir el film es va convertir en “el degà de la Facultat de Medicina de Harvard”. I sobre la moralitat del film creu que és políticament incorrecte però no que Harry Callahan sigui “un fill de puta racista”; en tot cas, diu, “sí és una pel·lícula reaccionària, agressivament reaccionària”. I una altra perla: “Si Harry el Brut fos un boxejador, seria Mike Tyson en el seu millor moment”.

Deliverance (1972), de John Boorman, la va veure de ben jovenet en una sessió doble i en fa una comparació divertida enmig d’una dissertació magistral del film: “La por que tenia la gent de ficar-se a l’aigua després de veure Tauró és tal com em vaig sentir jo davant la perspectiva d’anar al càmping al bosc després de veure-la.” Sobre la violació i l’enfrontament amb els hillbillies ho resumeix amb un “el que passa al bosc es queda al bosc”.

La fugida (1972), de Sam Peckimpah, “va ser l’última vegada que l’Steve va aparèixer en una pel·lícula com l’Steve McQueen que ens agradava veure, –va afirmar Walter Hill–”. “Va fer algunes pel·lícules més amb bones interpretacions, però aquella qualitat especial que feia de l’Steve l’Steve no es va tornar a veure mai més.” “Hi estic d’acord”, sentencia.

Hermanas (1973), de Brian De Palma, director entusiasta de la tècnica de Hitchcock, la seva “fluïdesa cinematogràfica” i aquell estil de filmació “de la càmera davant de tot”. Després, segons Tarantino, va veure el camí: “Amb Polansky abdicant del seu tron [arran de la mort de la seva dona a mans de Manson], Argento indicant el camí [la popularitat del giallo italià] i Truffaut i Chabrol demostrant que hi havia un mercat i un públic per als homenatges a Hitchcock, el jove De Palma va iniciar la seva carrera com a cineasta de gènere de terror, amb la intenció de ser finalment etiquetat com el nou mestre modern del macabre, cosa que al final va aconseguir.”

Taxi driver (1976), de Martin Scorsese. Una de les coses que més l“’angoixa” és que està filmada des de la perspectiva d’en Travis Bickle. “I aquesta perspectiva és la d’un home que és racista.” Però és Taxi driver una pel·lícula sobre un racista o és una pel·lícula racista? “La resposta és clarament la primera opció i el que la fa obra mestra agosarada és que s’atreveix a plantejar aquesta pregunta al públic, i després li permet pensar en la seva pròpia resposta”, remarca. Com recull, Scorsese en una entrevista va dir que: “La idea era crear una catarsi violenta, perquè la gent es trobi dient ‘sí, mata’, i després reflexionessin, ‘oh, Déu meu, no’.”

Fuga de Alcatraz (1979), de Don Siegel, no li va agradar quan la va veure de jove, per “càustica”, però va tenir una revelació en una segona revisió més tard. Tarantino va més enllà i descriu que la veritable fugida de la vida real és que Siegel, que es va escapar de l’anonimat hollywoodià amb Eastwood, es va escapar de decebre el seu amic.