El director de cinema Carlos Saura ha mort aquest divendres als 91 anys, segons ha informat l’Acadèmia del Cinema estatal, que l’ha definit com “un dels cineastes fonamentals de la història del cinema espanyol”. Es dona la circumstància que el director de pel·lícules tan importants com La caza, Cría cuervos, La prima Angélica o Carmen, havia de rebre el Goya d’Honor 2023 a la cerimònia que se celebrarà demà a Sevilla. Els premis Goya ja l’havien distingit en una de les seves primeres edicions, el 1990, per ¡Ay, Carmela! L’Acadèmia del Cinema Europeu li va atorgar un premi honorífic el 2004 pel conjunt de la seva carrera. Director d’una cinquantena de llargmetratges, Carlos Saura (Osca, 1932) havia estat guardonat també als festivals de Canes, Berlín i Sant Sebastià, i va ser un dels cineastes que, juntament amb Godard, Truffaut i Malle, va aturar el Festival de Canes del 1968, en plena revolta del Maig francès.

L’Acadèmia del Cinema ha destacat que aquest dissabte la cerimònia dels Goya “commemorarà la memòria d’un creador irrepetible”. Saura va patir una caiguda al setembre passat i la seva salut havia empitjorat els darrers vuit dies. Segons han explicat a Efe fonts del seu entorn, el cineasta s’ha pogut acomiadar de la família i amics i ho ha deixat “tot organitzat”, perquè volia morir a casa. Per aquest motiu, i per “desig exprés” del director, han anat a Sevilla la seva filla i el seu fill, Anna i Antonio –està previst que la seva dona ho faci demà– per recollir el premi en nom seu.

La darrera pel·lícula de Saura, el documental sobre el món de l’art Las paredes hablan, es va estrenar divendres passat. El cineasta va explicar en una entrevista a Efe, amb motiu d’aquesta estrena, que el primer que va veure a la seva vida van ser les pel·lícules “de Walt Disney”. Saura va explicar que i que, a casa seva, “en la mesura del que es podia”, es fomentaven les arts perquè la seva mare era pianista, “tot i que mai no va voler que cap dels germans ens dediquéssim a això perquè deia que era molt dur”. Tot i així, “a poc a poc em vaig anar desenvolupant com a fotògraf, vaig anar al festival de Granada com a fotògraf oficial i allà vaig començar a moure’m al món; però mai m’hauria imaginat dirigir més de 50 pel·lícules, haver dirigit òpera, teatre, haver fet exposicions de fotos, haver publicat novel·les…”. El nou projecte que tenia previst dirigir, Caballé, sobre la cantant lírica catalana, és un dels cinc films que han rebut una subvenció especial de la Generalitat per a grans produccions en versió original catalana.

Les reaccions no s’ha fet esperar. Quan no havia passat una hora de l’anunci de la mort de Carlos Saura per part de l’Acadèmia del Cinema, el president espanyol Pedro Sánchez ha lamentat per Twitter la seva mort i l’ha definit com una “figura fonamental del cinema espanyol”, gràcies a pel·lícules “com La prima Angélica o ¡Ay, Carmela!” El ministre de Cultura Miquel Iceta l’ha definit una estona abans per la mateixa xarxa social com un “cineasta, fotògraf, escenògraf, artista total”, que va rebre “tots els premis imaginables, i sobretot, l’afecte, l’estima i el reconeixement de totes i tots els que vam gaudir amb les seves pel·lícules.”

Romà Gubern, a la seva Historia del cine, subratlla la irrupció de Carlos Saura el 1959 amb la seva òpera prima Los golfos, “un testimoni de la frustració vocacional d’una nova generació per l’asfixiant pressió del medi que els envolta”. Company de Bardem i Berlanga, procedents tots ells de l’Institut d’Investigacions i Experiències Cinematogràfiques, la futura Escola Oficial de Cinematografia. Saura, van representar “l’expressió d’una voluntat col·lectiva de ruptura amb una cultura anquilosada i retòrica i amb el sistema de valors que la sustenta”.