El malson del bateria

Alfred Berengena (Girona, 1978) va començar a tocar la bateria amb nou o deu anys i als tretze va debutar en un escenari amb el seu primer grup, una banda de hardcore-punk anomenada Kalumnia. Des de fa vint anys la música és la seva única activitat professional. “El 2003, em van fer fora de la meva última feina no musical, en un servei tècnic informàtic. Va ser un acomiadament improcedent i vaig arribar a la conclusió que ja que no tindria seguretat enlloc, com a mínim a partir de llavors em dedicaria només a la música”, explica Berengena, que el 2012 va començar a fer bolos com a suplent amb el grup basc Soziedad Alkoholika i el 2014 es va incorporar oficialment com a membre de ple de dret d’aquesta formació amb més de tres dècades d’història. Paral·lelament, Berengena ha desenvolupat una important tasca com a professor de bateria i autor de manuals de bateria, amb especial incidència en la tècnica del doble bombo i altres recursos del metal extrem, i també té un estudi de gravació professional a Maçanet de la Selva. Fins aquí, alguns episodis d’una carrera musical impecable.

Però com molts altres músics, Alfred Berengena ha tingut malalties derivades directament de la seva activitat professional. Fa uns anys, quan encara no era autònom, ja el van operar del túnel carpià dret, però fins fa un any i escaig havia pogut superar els contratemps que li comportava, de tant en tant, una feina essencialment molt física i exigent. “El 8 d’abril de l’any passat, aixecant el braç dret, vaig notar una estrebada que no vegis, i a partir d’aquí vaig començar a notar molèsties a les dues espatlles. I el 23 d’octubre passat, tornant de vacances, vaig anar de casa a l’estudi en bici per avançar feina i vaig caure. No hi vaig donar importància, però l’endemà no podia moure el braç.” Els últims mesos, Berengena ha hagut de patir dues coses: els dolors físics i la incomprensió i la inacció de la Seguretat Social i de la seva mútua laboral, que li han donat allargues, no li han ofert els tractaments que requeria –“encara no m’ha visitat cap traumatòleg”– i no han entès les peculiaritats del règim laboral d’un músic, amb altes i baixes en funció dels concerts, deixant de banda el fet que l’accident de bici es podia considerar in itinere, perquè anava al seu lloc de treball, però això tampoc es va valorar. “I que consti que no m’estic queixant ni del personal sanitari de la Seguretat Social, que està totalment desbordat, ni dels treballadors de la mútua, sinó dels respectius organismes. És el negoci de la salut.” Amb molts dolors, Berengena va arribar a fer a final d’any dos concerts seguits, com el del 16 de desembre a Razzmatazz i l’endemà al Hatortxu Rock de Navarra. “La mútua no em donava hora fins al 9 de gener i vaig estar 21 dies esperant perquè em visités el metge, que estava de vacances. He estat desatès i la meva feina i el meu futur depenen d’això. Si la mútua hagués actuat com cal ara no s’hauria cronificat el meu problema”, diu Berengena , que té una tendinitis al supraespinós i al tendó del bíceps i una bursitis, i ara sí que ha hagut d’agafar la baixa.