Cap a un destí daurat

En una entrevista, el guionista de Los Fabelman, Tony Kushner, afirmava com, arran de la fuga del cinema cap a les plataformes, cert cinema busca refugi en la infància per observar allò perdut. Steven Spielberg arriba després que James Gray, Kenneth Branagh, Paul Thomas Anderson o Pedro Almodóvar anessin al cinema de quan eren nens. Los Fabelman és una peça sincera, poètica i tendra, però malgrat les seves innegables virtuts provoca la sensació que la sinceritat poètica no troba el to i que en mirar al passat la nostàlgia s’imposa.

La pel·lícula té la principal virtut de descobrir-nos que tot el cinema industrial de Steven Spielberg ja amagava moments d’evocació dels seus anys d’aprenentatge. A més dels extraterrestres, E.T. o Encontres a la tercera fase amagaven algun secret de les vivències del cineasta. Fent aquesta confessió, Spielberg aprofita per demostrar-nos com va assumir literalment la famosa frase d’Orson Welles que “el cinema és el més gran tren elèctric”.

Los Fabelman no és explicada en present. No vivim en directe allò que passa en la vida d’un nen quan després de veure El fabulós món del circ té una estranya revelació que el du a esdevenir un cineasta. Al llarg de la pel·lícula és massa latent la idea que tot gest iniciàtic amaga un gran destí i serveix per explicar la genialitat del futur. Aquest sentiment fa que el relat sigui una introspecció cap allò que el geni ha perdut, cap a aquell Rosebud convertit en una petita càmera familiar que el geni ha perdut en la memòria.

El segon problema de Los Fabelman rau en el drama familiar. El nen cineasta de família jueva es troba lligat entre un pare que vol convertir-lo en científic i una mare que el mig entén. La mare malviu en el seu entorn familiar i s’acosta cap a un tercer personatge masculí. La relació de la mare amb aquest personatge esquitxa tota la pel·lícula i també la vida del futur creador, però s’allarga de manera innecessària i cau en la deriva sentimental. Spielberg es posa al costat de la mare. Michelle Williams és una actriu extraordinària. Los Fabelman parteix d’un material esplèndid, està feta per un gran cineasta, però no és la gran pel·lícula de Spielberg, com Dolor y gloria tampoc no ho era d’Almodóvar. Quan la ficció ja ha estat mirall de la vida, tornar cap a la vida no és gens fàcil.