‘As bestas’ devoren els pagesos d’‘Alcarràs’

Es veia a venir: As bestas guanyaria la partida a Alcarràs en els Goya. Així ha estat, de manera que l’aproximació al món rural de Rodrigo Sorogoyen (amb la confrontació violenta entre dos germans gallecs i un francès ecologista a qui els rivals retreuen haver impedit la instal·lació d’uns aerogeneradors pels quals haurien cobrat uns diners per fotre el camp) s’ha imposat a la de Carla Simón, en què una família lleidatana, representant de la petita pagesia, ha d’abandonar les terres on ha cultivat préssecs perquè el propietari les vol per al seu negoci de plaques solars. El cas és que els acadèmics han preferit una manera de fer cinema efectista i a vegades tramposa en què tot es fa explícit amb un traç gruixut que passa per les premiades interpretacions masculines, a una altra d’autoral i delicada que, com si no hi passés res, busca la poètica dels gestos quotidians. Un cinema comercial, hàbilment arrapat a les convencions narratives, a un altre que continua explorant en territoris en què la ficció és un document sobre el món.

Era previsible que as bestas devorarien els pagesos d’Alcarràs, però potser no pas que ho farien amb una voracitat que pràcticament humiliaria la pel·lícula de Simón (tot i que la seva dignitat es manté intacta) negant-li cap premi com si, a més, se li fes pagar que, escollida només per una part dels acadèmics, no prosperés en la carrera dels Oscar. O potser és que els pagesos avorreixen la gent del cinema espanyol si no reneguen fort i es maten entre ells? En fi, no només el film de Sorogoyen es va endur nou premis, entre els quals hi ha els més importants, sinó que en va guanyar cinc Modelo 77, la pel·lícula d’Alberto Rodríguez que narra una revolta de presos comuns a la Model als inicis de la Transició política espanyola. És així que, per molt que s’insistís en la mateixa cerimònia que la majoria de pel·lícules nominades són dirigides (i també produïdes) per dones, va triomfar un cinema testosterònic. En recollir el guardó al millor actor, Denis Ménochet va dir que As bestas mostra el seny de les dones davant la bogeria dels homes, però és simptomàtic que l’únic premi gros que no va rebre el film fos el de millor actriu, que potser sí que hauria d’haver estat per a la magnífica Marina Foïs, protagonista del contingut tram final. En tot cas, l’única pel·lícula recompensada dirigida per una dona és la més convencional en la manera com aborda la maternitat i la filiació, Cinco lobitos, premiada per la direcció novella (Alauda Ruiz de Azúa) i per les actrius (Laia Costa i Susi Sánchez).

El cas és que semblava impossible, però ho van aconseguir: cap premi per a Alcarràs després de no donar ni una sola nominació a Pacifiction, d’Albert Serra, que, curiosament, va ser reivindicat per un director comercial com José Antonio Bayona, que va recordar que la pel·lícula aspira a nou premis César. Ho va fer abans de donar el guardó al millor director, juntament amb la cineasta i pintora iraniana Mira Farahani, que va afirmar: “El dia que els feixistes siguin expulsats [...], estarem salvats i, com deia Godard, aquesta esperança és vertadera.” Farahani va ser l’única que va fer una referència a Godard, potser perquè bona part dels acadèmics del cinema espanyol no han transitat per la modernitat cinematogràfica representada pel director suís mort fa uns mesos. Ni tan sols han transitat per aquella que va cultivar –i abandonar després– als anys seixanta i setanta Carlos Saura, a qui tot just ahir, l’endemà de la seva mort, van reconèixer amb un Goya d’honor. Molts van ser –i, en aquest cas, justos– els homenatges –si bé es va fer poca memòria en el cas d’Agustí Villaronga–, inclòs el de Juliette Binoche, que, al final del seu discurs de recepció del Goya internacional, va taral·lejar “¿Por qué te vas?”.

Va ser una gala especialment cofoia, celebrant “el gran momento del cine espanyol”. Alguns van reivindicar la sanitat pública, però, davant d’una nombrosa representació del govern espanyol comandada per Pedro Sánchez, el president de l’Acadèmia del Cinema Espanyol, Fernando Méndez-Leite, va arribar a dir que no demanen res. Ah, sí, una cosa: que, en lloc de dir pel·lis, diguéssim pel·lícules. Demanava que fos per decret llei. Una alegria: el premi al millor guió adaptat, per a Un año y una noche.