Les mosques de Claudia Piñeiro

Claudia Piñeiro no té la mosca rere l’orella, la té dins l’ull esquerre. Fa poc temps, per culpa de la degeneració natural de l’humor vitri, li va aparèixer una nosa permanent dins l’ull i aquesta va ser una de les guspires que va posar en marxa la seva última novel·la, El tiempo de las moscas (Alfaguara).

Nascuda a Buenos Aires el 1960, Claudia Piñeiro és guionista de televisió, dramaturga, articulista, contista (també infantil) i una gran novel·lista. Ha publicat deu novel·les, com ara el debut el 2005 amb Tuya, Las viudas de los jueves, Betibú, Las maldiciones, Catedrales i, entre d’altres, la magistral Elena sabe. Ha rebut diversos i merescuts premis, com l’honorífic Pepe Carvalho de BCNegra.

Piñeiro va publicar la primera novel·la quan ja tenia 40 anys. “Publicar no és gens senzill, costa sentir-se escriptor, i abans vaig fer altres coses. Vaig estudiar Economia i durant uns anys vaig pagar les factures exercint-hi. Volia fer Sociologia, però era època de dictadura militar i van tancar les carreres humanístiques. Després vaig entrar a una empresa de revistes i vaig aprendre l’ofici d’escriure i, més tard, vaig començar amb els guions. Finalment va arribar el suport, amb Las viudas de los jueves, que va rebre el premi Clarín. Al jurat hi havia Saramago, que també va començar a publicar de gran.” El Nobel portuguès va debutar en novel·la quan tenia 25 anys, però no va publicar la segona fins als 55 anys. I ja no es va aturar.

A El tiempo de las moscas, Piñeiro reprèn la història de la protagonista de Tuya, just quinze anys després, quan surt de la presó on ha estat condemnada per haver matat l’amant del seu marit, ara exmarit, és clar.

“Les meves novel·les sempre són autònomes i els personatges no estan creats per tenir una continuïtat, però l’escriptor Guillermo Martínez em va dir que havia de continuar Tuya. Com que acaba anant a la presó i jo no volia escriure una obra de presons, ho vaig deixar estar. Durant la pandèmia vaig reprendre la idea en ser conscient que si recuperava Inés, sortiria de la presó a un món que havia canviat de manera radical, pel que fa a la seva essència, perquè ella era una dona absolutament masclista, conservadora, patint pel que diran. Se’m va fer interessant la confrontació d’una dona que s’ha quedat aturada en el passat de fa 15 anys i es troba en un món tan diferent, pel que fa a les dones.”

Inés haurà de canviar de vida –era de classe acomodada– i es dedicarà a la fumigació (mata insectes, però no mosques) i, alhora, a la investigació ajudant la Manca, amb qui van compartir cel·la força anys i es van fer amigues.

Una clienta d’Inés li demana que li aconsegueixi un insecticida (Perfeno) que per als humans és un verí difícil de detectar. Operar abans no sigui massa tard el càncer de pit de la Manca empeny Inés a acceptar. Però la cosa no serà tan senzilla.

D’aquesta manera, l’autora argentina, més ben dit, els seus personatges, transiten per temes com ara el feminisme, l’avortament, el llenguatge inclusiu, la transsexualitat, la sanitat pública, l’amistat i, entre d’altres, la maternitat des del punt de vista de les mares que no s’estimen els fills. Perquè Inés té una filla.

“Quan escric una novel·la no faig cap esquema previ, però tinc la idea d’inici molt clara, quins seran els conflictes dels personatges, la idea de cap on vaig i, més o menys, com acabarà, tot i que no sempre ho respecto. Els temes no els penso, no els busco, apareixen a l’entorn dels personatges.”

La tècnica narrativa de Piñeiro està treballada sense que el resultat compliqui la lectura, al contrari, és de molt bon llegir. “Una de les coses que sí que penso bé abans de començar a escriure és qui ho explicarà, qui serà el narrador. En aquest cas, si feia monòleg interior de la protagonista, no podia explicar tot el que volia; afegeixo capítols en tercera persona, però vaig pensar que em calia una mena de monòleg interior d’altres dones, cadascuna dient la seva, funcionant com un cor grec.”

Una de les moltes virtuts de Claudia Piñeiro és que toca temes socials i psicològics partint d’una trama, d’una història, d’unes accions, no dissertant i dient al lector què ha de pensar. “Hem d’evitar escriure afegint una moral. Això és cosa d’una altra època. El que s’ha de fer és mostrar una situació i que als personatges els passin coses relacionades amb el món en què vivim; el lector ja interpretarà el que cregui, perquè el narrador no ha d’opinar. Tu deixes coses als personatges, tots tenen alguna cosa meva, també els que no m’agraden, però cap soc jo.”

El tema de les mosques, a més de amb l’ull de l’autora i de la protagonista –i de la seva professió–, té altres connexions amb l’obra. “Durant la pandèmia vaig fer un curs via Zoom d’entomologia forense, l’estudi dels insectes aplicats als crims. Se’m va fer fascinant que la vida d’un mosca que pon un ou en un cadàver t’explica aquella mort. És la vida que narra la mort. A través de les mosques em plantejo què se suposa que podem matar i què no. Si veiem un gos ferit pel carrer segurament mirarem d’ajudar-lo. Si qui agonitza és una mosca… no en fem cas. És just?”